You are currently browsing the monthly archive for Novembre 2007.
Del discurs de l’Artur Mas sobre la Casa Gran, m’agradaria destacar-ne la part final. El final de tot. Quan parla de la regeneració de la democràcia.
Crec que, més enllà de les (necessàries) reflexions sobre el paper del catalanisme i la seva evolució per respondre als nous temps (d’on espero que avanci un posicionament independentista de CDC), les reflexions sobre la regeneració democràtica, tot i que no ocupin gaire lloc són molt i molt necessàries al nostre país. Sobretot, les llistes obertes i les circumscripcions petites.
Avançar vers un model anglosaxó (o, com a mínim, alemany) de votacions seria un gran què en un país com el nostre, petit però molt divers geogràficament i social. Necessitem que els electors s’identifiquin amb una colla de polítics que han de respondre de manera més directa a les peticions que se’ls fan. Avui, els diputats viuen protegits per la cuirassa dels partits, que defensen aferrissadament als polítics que necessiten (vegi’s l’escandalós cas de Magdalena Álvarez) i els llencen com un mocador brut quan ja s’han cremat massa (vegi’s Joan Clos).
Però una regeneració d’aquest tipus, en forma de nova llei electoral, serà difícil de fer avançar, per les reticències que aquests canvis han provocat sempre en el PSC. Crec que el PSC representa avui la llosa més grossa que té la societat catalana per avançar envers els reptes de futur, tant a nivell de catalanisme com de regeneració democràtica. Si avui a Catalunya hi ha un partit gran i fort, amb les estructures tensades i la militància entregada, aquest és el PSC. I això no ho volen perdre.
CiU, sobretot CDC, mai ha estat un partit en el sentit dur del terme, sinó més aviat un moviment a l’entorn de Jordi Pujol per fer-lo president i tirar el país endavant. A la seva militància, les assemblees i els congressos se’ls fan pesats i el concepte d’alliberats pel partit pràcticament no existeix. El PSC, per contra, té unes estructures ben greixades i provades, amb molta gent de gran experiència en diversos nivells administratius i amb un ferri control de determinats mitjans de comunicació. Aprovar una llei electoral que primi l’excel·lència dels candidats per sobre de la fortalesa dels partits aniria en contra dels punts més forts del PSC.
És per aquesta reticència a la regeneració democràtica, junt amb els discursos contraris a moure el catalanisme envers una posició més sobiranista (per cert, un discurs compartit amb UDC) que crec que avui el PSC representa l’immobilisme polític més ferri, quasi podríem dir que el conjunt d’administracions locals i provincials que fa trenta anys (30!) que controlen representa avui el reaccionarisme català, ja que no volen fer ni un pas endavant. “Que no ens toquin la menjadora!”
I per cert, avui que sento tothom criticar el PNB i el BNG per no reprovar la ministra Magdalena Álvarez, la que se’ns en riu a la cara… Almenys el PNB i el BNG han aconseguit vint milions d’euros per als seus països (eps, pagats dels impostos catalans!), però recordem que els catalans tenim els diputats del PSC que han votat tots en bloc per mantenir el lloc de treball d’aquesta bandarra. Per què ningú demana comptes a les votacions del PSC?
Ja se sap, els diputats del PSC representen els ciutadans ou, els qui se senten catalans a l’interior però gaudeixen de la closca de ser espanyols per fora. I aquests ciutadans, avui, no volen que canvïi res. Són els reaccionaris del segle XXI.
Ara que estem en ple debat del TGV seria interessant fer una mica d’història i analitzar com es va fer la construcció del ferrocarril a l’estat espanyol, quines coincidències hi trobem amb la situació actual. Situem-nos l’any 1868, hi veurem una estructura radial on Madrid està comunicat amb els ports de Barcelona, Donostia, Bilbao, Santander, Cadis, Màlaga, Cartagena i Alacant, a més de l’estació fronterera d’Irun. També hi trobarem connexions a d’altres ciutats amb poc pes estratègic o logístic, com poden ser Granada, Badajoz, Salamanca, Zamora, León o Toledo. Si mirem la situació a les dues principals ciutats dels Països Catalans ens trobem una situació molt semblant a l’actual amb el TGV, on l’eix Mediterrani estava partit en no haver connexió entre Barcelona i València, no existia tampoc una connexió entre Barcelona i la frontera, de manera que el ferrocarril a la capital catalana no té cap altre destí que mirar cap a la capital de l’estat. València llavors no estava connectada amb Madrid però sí amb Tarragona. Amb tot podríem dir que ens trobem amb el TGV en una situació calcada a la del ferrocarril el 1868. Com pot ser que s’hagin repetit els mateixos errors?
Cal dir que la perspectiva de creure en el sistema radial com un error o un perjudici cap a la nostra economia depèn dels ulls que es mirin, vist des del punt de vista nacional espanyol el sistema radial no és només positiu, si no que fins i tot podríem dir que és bàsic per al seu benestar. Si miren d’allargar al màxim la inauguració del túnel del Pertús per al TGV, o d’evitar com sigui que l’aeroport de Barcelona allotgi vols intercontinentals, o allargar els peatges de les autopistes que penalitzen l’eix Mediterrani, és per la raó bàsica que entenen que això els perjudicarà profundament la seva economia. Quan es tracta de diners no hi ha idealismes que valguin, i molt menys el somni d’una Espanya unida i sense desigualtats entre territoris, que no ens vulguin enredar amb conceptes com igualtat, solidaritat i fraternitat, que no va per aquí la cosa.
Històricament les grans ciutats sempre s’han estructurat al voltant d’un eix de comunicacions que faciliti el transport de mercaderies. La riquesa sempre ha anat associada al comerç, així les grans aglomeracions urbanes normalment s’han estructurat al voltant d’un port important, un riu navegable, o a partir del segle XIX al voltant d’un centre industrial -en el futur pot ser seran els aeroports-. Seguint aquests paràmetres, quina és l’excepció si fem una llista de les 25 aglomeracions urbanes més importants d’Europa?:
París, Istanbul, Moscou, Londres, Essen, Sant Petersburg, Milà, Madrid, Lisboa, Frankfurt, Katowice, Berlin, Düsseldorf, Atenes, Colònia, Nàpols, Barcelona, Stuttgart, Hamburg, Roma, Kiev, Munich, Varsòvia, Birmingam i Manchester.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
A hores d’ara el clima d’estancament i falta de dinamisme de l’economia i la societat catalana no son una sorpresa per a ningú. La pèrdua de posicions econòmiques en comparació amb d’altres regions europees, la baixa inversió en I+D+I i el pes excessiu del turisme i la construcció en el nostre creixement econòmic són fets evidents i suposen un fort dèficit per al nostre futur immediat.
Les causes de la situació actual son molt diverses i d’una forta complexitat però un d’aquests factors és clarament el cofoisme i la falta de perspectiva que hem patit els darrers quaranta anys per l’hàbit adquirit de mesurar-nos en relació a la resta de regions de l’estat espanyol. El global espanyol i la majoria de les seves regions no son, per dir-ho suaument, pioneres en modernitat a nivell global. La comoditat amb que hem estat campions de pes mosca durant dècades fa que tot sovint ens falti la perspectiva necessària per a les grans lligues europees i mundials.
Anant a buscar un paral·lel en la gestió empresarial es pot citar l’experiència de la General Electric a final dels anys noranta. Com a líders en la majoria dels mercats en que es trobaven presents, les diverses àrees de negoci de l’empresa tenien dificultats per arribar als nivell de creixement desitjats. La solució va venir d’un canvi de perspectiva que redibuixava els límits dels mercats en que treballaven per passar a mirar amb un gran angular negocis en que llavors no tenien més d’un deu o quinze per cent de quota de mercat.
Per Catalunya mesurar-se amb les regions de l’estat espanyol és posar-se objectius limitats que porten indefectiblement a resultats mediocres. És amb les principals regions d’Europa i del món amb qui ens hem de comparar, a qui hem d’imitar i seguir per aconseguir treure a la llum tot el nostre potencial. La societat catalana ha d’exigir a ens públics, empreses i institucions acadèmiques que les diverses informacions, dades i estudis sobre la nostra realitat es presentin en relació a la resta de regions d’Europa i les àrees més avançades del món. Aquesta és el nivell mínim d’exigència que els ciutadans li devem a la tradició pionera del país.
En el primer article que vaig escriure a la nova Olla (Cap a on camina l’independentisme català?, intentava mostrar les poques però importants incoherències del gruix ideològic i de l’acció política de l’independentisme català contemporani. En el segon article, (Una nova Catalunya amb noves polítiques i nous polítics), tractava d’explicar el perquè a Catalunya havíem arribat a l’actual situació política, econòmica i social, i aventurava algunes claus importants de cara al futur, en funció d’altres experiències polítiques a nivell internacional.
M’agradaria tancar la trilogia d’articles sobre l’independentisme i la possible independència, amb un tercer que tracti més concretament alguns aspectes organitzatius de la vida dels catalans, en el cas de l’execució d’un acte de sobirania nacional. Així doncs, plasmaré quatre pinzellades sobre el model econòmic i el sistema educatiu, dos aspectes essencials en la supervivència de qualssevol país modern en un món global.
La Casa Gran de la Gent Gran. Molta gent i, la majoria, de mitjana edat o ja avançada. No em sembla un detall poc important, tot i que no se n’ha parlat gens. Després de llegir unes quantes notícies i opinions sobre el tema, i deixat passar un temps prudencial per refredar les idees, faig la meva particular crònica comentada dels fets viscuts dimarts passat al Palau de Congressos.
És d’agrair que per primera vegada un partit polític convidi en zona reservada, juntament amb personalitats, polítics i periodistes, un grup de blocaires, entre ells un servidor. A partir d’aquí, que cadascú faci la seva pròpia reflexió sobre aquest fenomen anomenat “bloc”, com a mitjà de comunicació anàrquic però, alhora, ple de força per a crear opinió. Si bé podem acceptar que no és un mitjà uniforme de masses -com els que coneixem-, també podríem dir que forma un grapat de grans d’arena que van directament als ulls i a les orelles de polítics i periodistes que, al cap i a la fi són els que acaben publicitant les idees que es van coent a la blogosfera. Els blocs no són un mitjà de masses, són molts mitjans que arriben als mitjans de masses i aconsegueixen crear opinió.
A mi hi ha qui em titlla de filoconvergent i hi ha qui em titlla de Cupaire, i en part tots tenen raó, perque el què m’interessa és aconseguir un objectiu clar de llibertat i respecte, i els partits són mers mitjans a utilitzar. Per això, m’agradarà descriure i opinar dels fets tant en els seus aspectes positius com en els negatius.
Per sobre de les més de 3.000 persones que omplien el Palau, es palpava en l’ambient que estàvem davant d’un fet polític de transcendència i que CDC segueix al peu del canó. Això és bo. Tenia un seient reservat, però no em va ser possible ocupar-lo, ja ho havien fet per mi i les aglomeracions no permetien discutir amb un mínim d’educació. Fins al punt que al començar la conferència va haver-hi una petita i grollera picabaralla entre dos persones d’avançada edat i la resta intentant fer-los callar. Patètic. Entre el públic, molta corbata i molta gent gran. De la mateixa manera que el diari AVUI té un problema en la renovació de la seva clientela, com ja vaig explicar, si aquest públic allí present és representatiu de la base social de CDC, tenen un problema, i aquest es diu “rejoveniment” i no “refundació”. I, la gent jove ja sabem què vol, que se li parli clar i català que, tot i tenir molt temps per davant, no està disposada a perdre el temps amb mitges tintes. Si els anys 80’s ERC tenia una parròquia molt fidel però amb poca energia vital i poc temps per endavant per a dur-la a terme, potser CDC s’ha envellit amb l’entrada de segle. Això pot ser bo o dolent, depèn de com ens ho mirem. A efectes de partit i vells càrrecs, és dolent, però… si els joves demanem una altra cosa, potser hauran de canviar d’estratègia. I, l’acte del 20N és un petit pas endavant, però de ben segur que no serà l’últim.
“Un espectre – l’espectre del catalanisme – plana damunt d’Europa”. Artur Mas hauria de trobar, sens dubte, una introducció amb una contundència similar a aquestes primeres paraules inspirades en el ‘Manifest del Partit Comunista’ de Marx i Engels, si el que vol és que el seu projecte de ‘Nou Catalanisme’ (una ‘tercera via’, fent el símil ara amb el New Labour de Tony Blair) aconsegueixi marcar l’agenda política de Catalunya durant els propers cent anys. I més sabent que, per començar, prou feina tindrà per aconseguir que se’n parli més que de la intervenció de Montilla el mateix dia al ‘Tinc una pregunta per a vostè’.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Sempre hem sentit a parlar d’aquella dita que afirma que Itàlia és l’únic país del món que funciona sense govern. I, probablement, és ben certa. Tanmateix, ara ja no és l’únic. Catalunya fa molts anys que funciona sense govern. No tenim govern a la Generalitat, sinó un funcionariat sense ambicions. I, per postres, a Madrid tenim un estat que ens és obertament hostil des de fa tres cents anys. Per tant, encara tenim més mèrit que els italians. Si funcionem com a país és per obra i miracle dels ciutadans, que tirem endavant malgrat ser conscients que la locomotora va sense conductor. Us imagineu com aniria Catalunya amb un govern i un estat propi? Seriem un dels països més potents d’Europa, de ben segur. Aconseguir-ho és més fàcil del que sembla…
Què voleu fer-hi! Es tracta d’un element entranyable, especialment per als espanyols. Actua amb naturalitat; diu allò que pensa. Es fa vell i el seu humor no és el que era, cert, però no deixa mai de somriure quan ens saluda des de la distància. És de tracte amical, sens dubte. I és feliç. Ha fet allò que ha volgut durant tota la vida. Algun episodi fosc i trist a la seva llarga biografia? Potser sí. Accidentalment va matar el seu germà gran i això el va convertir en príncep hereu. I va secundar un dictador sagnant, que anul·lava llibertats i torturava i assassinava els seus oponents. Tant s’hi val. Ell en va sortir airós, victoriós, de tot plegat.
Quan el catalanisme no té cintura, qui es trenca és el país.
Forçat a jugar sempre en camp contrari, la posició política del catalanisme a l’estat és d’una gran feblesa. El desequilibri demogràfic, combinat amb l’estructura constitucional i la manca d’autèntics mecanismes de poder, deixen Catalunya en una situació de precarietat constant. En aquest context, l’única arma de pes en mans del nacionalisme català és la pulsió caïnita dels propis polítics espanyols. Només amb la força de l’odi del PP contra el PSOE, del PSOE contra el PP, es pot anar fent forat a la paret gruixuda que barra totes les aspiracions del país.
Fa dues setmanes vaig baixar a l’Alcoià a passar tres dies en una casa rural situada al poblet de Penàguila penjat a la serra d’Aitana fent frontera amb la Marina. Allà, fent la vida de bar que no faig al Masnou, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb una bona colla de persones del poble. Un dels autòctons em va regalar diverses frases colpidores que traurien la son al més adormissat. Parlant sobre la llavors futura visita del Barça a terres alacantines, l’home em va justificar l’enorme expectació del proppassat partit Alcoià-Barcelona amb un: «Ací, els que som catalans, som del Barça». Més endavant quan la conversa ja es referia a les grandeses de la comarca i la tranquil·litat i bellesa del municipi em va parlar d’un home de Sabadell que hi havia anat a viure. Es va referir a ell d’una manera pràcticament involuntària com un «català-català». No us sobta la diferenciació entre els «catalans d’ací» i els «catalans-catalans»? Està clar que la seva manera de parlar denotaven poca influència político-històrica i representen més aviat a una persona que s’autoanomena català quan s’està referint a l’àmbit cultural i lingüístic al que pertany. En Fuster a aquest àmbit cultural, lingüístic i històric l’anomenava l’àmbit nacional, en concret àmbit nacional català.
Arrel d’això, llanço una pregunta a l’aire: Com és que a molts principatins o catalans-catalans (com s’hi hagués referit el penaguilenc del bar del poble) prenen com a referència el model nacional, que els pesi o no, coincideix plenament amb el dels blavers o els de la tercera via valenciana? Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Les eleccions a les Corts Generals no seran fins a la primavera vinent, però ja hi ha coses que em tenen preocupat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Tots els països necessiten una sacsejada política de tant en tant, per renovar les aigües estancades. Quan el sistema és fort aquesta sacsejada pot significar lleus moviments sísmics de recol·locació dels partits polítics en l’espectre territorial i social, però quan aquests lleus moviments no es poden produir (per manca de flexibilitat) o quan l’estructura és massa dèbil, llavors la sacsejada pot convertir-se en un terratrèmol de dimensions inabastables.
Quan arribes a l’aeroport de “Srinagar” tens la sensació d’haver anat a parar a una base militar, el verd i el caqui predominen, veus alambrades als terrats i soldats que es passegen amb metralladores que per l’actitud semblen carregades. Un noi ens nega que sigui un aeroport militar, ens explica que si ens sembla tan atrotinat és perquè l’estan reformant. -“Quan acabin les obres, en un parell d’anys, serà un aeroport internacional i així podrem fer arribar milers de turistes directament sense passar per Delhi”. El cert és que algú treu en aquell moment la màquina fotogràfica i automàticament ens adverteixen i aconsellen de no fer fotografies, “-és pels militars” diuen, “-poden entendre que estàs fotografiant objectius militars”. A l’anar a buscar les maletes ens dirigeixen directament a un taulell on els que no tenim passaport indi hem de deixar les nostres dades i lloc d’allotjament. Descobrim així que érem els únics estrangers a l’avió, excepte un noi ros australià amb fila d’aventurer. Més endavant llegirem al bot on ens allotgem una circular de la policia on indica que aquest registre es fa per facilitar l’evacuació dels turistes en cas de conflicte. Tot i el xoc cultural la veritat és que la gent sembla molt afable i a la sala sembla que tothom es conegui, de seguida entenem que la gent és molt amistosa amb nosaltres i tampoc veiem cap mena d’hostilitat entre soldats i població local. Sortint de l’aeroport el país no ens sembla especialment pobre, el paisatge i certs xalets ens fan pensar per un moment que podríem estar en qualsevol país muntanyós europeu, pot ser al “Caucas”. Aviat però deduïm que l’ocupació militar és una constant a cada quilòmetre de país, cada cinquantena de metres veiem un soldat armat fent guàrdia, alambrades en alguns terrats i murs, controls continus a la carretera, de tant en tant veiem un comboi amb una vintena vehicles blindats. Tanmateix no hi trobem cap mena d’hostilitat, veus tot sovint civils conversant amb militars, els uns i els altres sembla que acceptin la situació amb resignació i l’ocupació no sembla res més que una part de la rutina habitual. Al cap d’uns dies també nosaltres ens acabem acostumant, malgrat la sensació d’inseguretat que provoquen sempre tants militars acabem per acceptar-ho com part del paisatge.
A mesura que s’acostin les eleccions a Corts Generals s’anirà repetint en sobretaules, blocs i diaris una pregunta: Quina és la millor manera de protestar per la crisi de les infraestructures? O de protestar, diran alguns, per la situació general del país?
N’hem pogut veure ja alguns exemples. El 7 de novembre a la bústia de l’Avui (segona carta) una lectora ja ens advertia que el vot en blanc no és una opció útil per fer vot de protesta; que per a aquest fi és millor votar Escons Insubmisos. La lectora dóna per fet que molta gent vota en blanc perquè vol fer un vot de protesta, i corre a oferir-los alternatives que considera més “efectives”. D’altra banda, en aquest mateix bloc també s’ha proposat de fer vot nul amb un lema o un bitllet de cinc euros, i si ens hi posem la imaginació permet molt de joc: fotografies, pàgines estripades de l’Estatut o la Constitució… bé, us en feu la idea.
La llibertat de vot és un dret democràtic inalienable, i per descomptat inclou també la llibertat en quant a la motivació d’aquest vot. Deixeu-me, però, argumentar-vos el que no m’agrada d’aquest “voto per protestar”: és un pas més en el camí de l’antipolítica.
Hem de canviar el xip. No (només) hem de donar resposta a la pregunta “Per què vols la independència?”, si no que cal fer la següent pregunta i esperar-ne la resposta: “Per què no acceptes l’opinió de la gent expressada a través d’un referèndum o una consulta popular?”. La mentalitat democràtica és un suport a l’ideal independentista.
A la dicotomia independència si-independència no, les respostes poden ser múltiples, però si comencem per democràcia si-democràcia no, el cercle es va tancant, i poca cosa s’hi pot dir. Per tant, comencem demanant democràcia. Amb aquesta premissa, ja tenim molt guanyat.
Ara bé, què passa quan la democràcia no està prevista a les lleis? Una de dos, o fas servir la imaginació o tires pel dret. Com que la segona opció és poc seguida per un gruix important dels catalans, potser cal començar per la primera.
Aquesta nova etapa demana nous punts de vista i líders alliberats dels complexos del passat.
A hores d’ara, el clima de crisi a l’interior del catalanisme és innegable. Els primers anys del postpujolisme, amb el fracàs del procés estatutari com a protagonista, han provocat una certa desorientació. Una situació que s’agreuja per una crisi de lideratge dins el moviment. Una qüestió de recursos humans.
El maragallisme, l’esperança federal d’una Espanya oberta, s’han esvaït entre les intrigues i el tacticisme de l’”amic” Zapatero.. El pujolisme, el camí progressiu del peix al cove, s’ha esvaït entre les ombres neocentralistes del Tribunal Constitucional. Final de la partida, si més no amb aquestes regles. Entretant, el paper galdós de tota la classe política catalana en la negociació estatutària, deixa una estela de desconfiança que posa en dubte la capacitat dels dirigents actuals per a trobar un camí de sortida a l’atzucac actual.
L’esquerra i la dreta, i totes les ideologies adjacents, varien en funció del moment històric que s’analitzi, del lloc geogràfic que mirem, i del sistema polític que emmarquem. Per tant, en ple segle XXI, i després d’un segle XX abatut d’ideologies, aquestes han deixat de tenir el sentit que tenien, ja que totes elles han posat de manifest, en la seva escenificació més o menys homogènia, encerts i equivocacions.
A l’era postmoderna, hereva de la caiguda del mur de Berlin, de la societat de consum, de la individualització global i de l’homogeinització de les idees, les ideologies, per se, ja no tenen sentit com a únic referent social, polític i econòmic. Les ideologies continuaran tenint lògica, sempre que s’adaptin a les noves realitats globals que ens definieixen, i siguin capaces d’atraure els interessos cada vegada més individualitzats de la societat occidental. Les necessitats polítiques de les persones a occident ja no s’expressen en els mateixos termes que al segle passat, i en aquest sentit, s’està produint un canvi en la concepció de les ideologies al segle XXI. O la dreta i l’esquerra es continuen modulant al ritme del seu temps, o acabarant morint.
No dimitireu.
La setmana passada, en una sobretaula amb un bon amic, va sortir a la conversa, per pura actualitat, el tema del caos de Rodalies. Els dos, no podia ser d’altra manera, ens feiem creus que després de tants dies, mesos, anys, de desgavell continu, la ministra més incompetent del govern espanyol, seguís sense dimitir. I que el seu cap, Zapatero, tampoc es decidís a cessar-la. Coincidírem, lògicament, en els qualificatius principals: una absoluta manca de consideració, un escarni majúscul per a tots els damnificats que, -oh, casualitats de la vida- es troben –ens trobem!- situats a Catalunya, etc. Ara, quan vaig confessar-li que, a mi, allò que em meravellava més de l’assumpte, era l’entestament de la direció del PSOE (PSOE-PSC, que diria aquell) de presentar el personatge en qüestió com a cap de llista a les properes eleccions generals per no sé quina província andalusa, el meu col·lega va reaccionar ben serenament: “Però si això s’ha fet sempre, en tots els partits i en tots els països”. I em tragué, com a exemple, el cas d’aquí: “Quants polítics trobaries que després d’haver estat consellers i conselleres –i sovint amb una gestió fortament criticada al capdavant del departament- són obsequiats a les eleccions següents, amb el premi de consolació d’ocupar un lloc de diputat al Parlament?!” I jo, que repassava mentalment, pensava: doncs, sí, en trobaríem uns quants.
Assistim a un espectacle deplorable arran de la sentència dels atemptats d’Al-Qaida a Madrid. La plana major del PSOE s’ha apressat a emprar la terminologia penal (“autor intel·lectual”, “autors materials”, “cooperadors”) per atacar el PP, en una mostra de menyspreu absolut a les víctimes. El PP, per la seva banda, no ha dubtat a aprofitar qualsevol escletxa deixada pel jutge Gómez Bermúdez i reivindicar així les manipulacions de la jornada de reflexió de 2004.
D’altra banda, un patètic debat sobre la situació dels Rodalies al Congrés dels Diputats ha mostrat a tot l’estat, en directe per televisió, com als polítics d’allà els preocupa ben poc el que ens passi als ciutadans d’aquí. A ells, el que els preocupa són la guerra d’Iraq, el Prestige i ETA.
Un escenari com aquest seria una benedicció per al sobiranisme. La crítica a la política espanyola (madrilenya) és ben fàcil, i molt més fàcil encara derivar l’argument cap a la necessitat de ser governats des de Catalunya, per polítics catalans, sensibles al tarannà i els problemes del país. Però no és aquest, l’escenari.
Olla de Grills 
Ultims comentaris