El procés sobiranista català pot avançar sobre dos motors: la inèrcia de les relacions Catalunya-Espanya i l’impuls afegit d’un moviment sobiranista.

Actualment l’únic motor que funciona és el de la inèrcia. L’escalf del moviment sobiranista es deu principalment al desastre social que suposa formar part d’Espanya, en tots els fronts oberts: inòpia política, discriminació financera, ferrocarrils, aeroports, alta velocitat, autopistes de peatge, mitjans pensats en català, connexió física i audiovisual amb tots els territoris de cultura catalana, veu a Europa, participació a les organitzacions de l’ONU, promoció cultural o seleccions esportives. De fet només tenim llibertat d’acció a Internet. Tot plegat fa que tard o d’hora una persona més arribi al seu límit de paciència i decideixi trencar peres amb Espanya.

L’altre motor, el del moviment sobiranista, no roda. És cert que tenim polítics que amb la boca més o menys grossa o petita es reclamen independentistes o sobiranistes. També som governats per un partit que es reclama independentista i tenim una gran quantitat de grupúsculs polítics que pregonen l’independentisme. Però tot plegat queda a un nivell epidèrmic. No dubto que els nostres dirigents s’han autoconvençut de les bondats de les seves decisions de cara al país, però aquesta lògica comuna té un gran defecte: es tracta de justificar qualsevol mesura política pel fet que ha estat feta pels ‘bons’.

Aquesta lògica és del tipus que va explicitar Alfonso Guerra quan va declarar que ‘les polítiques socialistes són les políques fetes pel PSOE’. No es pot ser més clar. El debat ideològic i el debat sobre l’acció real queden subsumits per la lluita pel poder, que es converteix en l’únic debat real, la ‘realpolitik’.

No dubto de la bondat dels nostres dirigents, però sí de la seva eficàcia. La nostra història ens mostra molts exemples d’idealistes que van caminar feliços cap al seu propi desastre. Repassem. Durant l’última guerra civil espanyola, el bàndol nacional va amotllar-se en un ‘movimiento’ que va aglutinar militars colpistes, monàrquics alfonsistes, monàrquics carlistes, terratinents conservadors, empresaris liberals, falangistes republicans, l’església catòlica i milers de catòlics espantats. El ‘movimiento’ no era l’objectiu de cap d’aquests grups, però tots van haver de cedir davant de Franco. L’Espanya resultant no va ser la que havia volgut quasi cap d’aquests grups, tot i que, com a vencedors, la van patir menys que d’altres.

Al bàndol republicà no es va arribar a crear cap moviment unitari, perquè les dissencions entre anarquistes, comunistes estalinistes, comunistes antiestalinistes, socialistes extrems, socialistes moderats, republicans, catalanistes, basquistes, laics i la gran plètora d’obrers i camperols que vivien el somni d’una utopia van acabar amb la possibilitat de construir un bàndol cohesionat, segurament per manca d’un lideratge clar. Naturalment, l’Espanya resultant no va ser la que volia cap d’ells. I no ens descuidem tota la gent, com els d’UDC, que eren afusellats a Barcelona per catòlics i afusellats a Burgos per catalanistes. Per aquests, els ideals van ser un desastre.

La Guerra Civil Espanyola no és l’únic exemple d’un conflicte mal plantejat i que ens ha anat malament. La pròpia Guerra de Successió, per més que ens serveixi de proclama patriòtica, va ser mal plantejada des del punt de vista diplomàtic. La passió ens va perdre, l’Anglaterra ens va plantar i els militars catalans es van refugiar en una cort austríaca que els va usar per les seves guerres contra l’imperi turc.

I també va passar el mateix amb els milers de refugiats republicans que van servir durant la Segona Guerra Mundial de carn de canó primer per l’exèrcit francès i quan els francesos es van fer amics dels nazis per l’exèrcit britànic, en batalles com ara Dunquerque o Creta, quan el seu sacrifici davant els panzers nazis, en el primer cas, o contra els Gebirgsjäger en el segon, va salvar la vida de milers de soldats anglesos en plena retirada. El seu valerós sacrifici, però, no va servir per res a l’Espanya ni a la Catalunya que ells volien, ja que els aliats no tenien la més mínima intenció de foragitar Franco. Lluís Companys afusellat i nosaltres, altre cop, venuts.

Enganyat per un idealisme patriòtic que no ens torna mesells però ens posa una bena als ulls, el procés sobiranista necessita arrencar el motor d’un moviment independentista seriós, que es sadolli de la transversalitat política i aprengui de la nostra pròpia història. Que no tingui problemes a pactar amb el diable si ha de servir els nostres interessos i que avantposi els objectius a la manera d’aconseguir-los. Com han fet sempre tots els altres països. Com va fer Macià quan va aliar-se amb Abd el Krim després de l’èxit d’Annual o quan va crear la nostra estelada a partir de la bandera cubana. I Prats de Molló…

Només amb el motor de la indignació pel maltractament que rebem no n’hi ha prou. Cal ser diferent en els mètodes per aconseguir ser diferent en els resultats. Hem d’engegar els dos motors. Per deixar de ser un grupet de províncies d’Espanya i per passar a ser un estat lliure membre de l’ONU.

Anuncis