L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer  enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit per les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

 

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força al final de la Gran Guerra. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

 

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

 

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la dificil viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.

 

Marc Arza Nolla

catalunya.ffw

www.catalunyafastforward.blogspot.com