Les recents detencions per terrorisme islamista fetes al Raval no són pas un fet aïllat i excepcional; en els darrers anys hi ha hagut dotzenes de detinguts a l’Estat, i centenars a Europa, per aquesta causa. Tot i així, la proximitat geogràfica del fet i la imminència de l’atac que planejaven han contribuït a generar un cert rebombori. No podem pas dir que els responsables polítics hagin estat, en general, a l’alçada de les circumstàncies.

La desorientació del màxim responsable de la seguretat interna a Catalunya, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura, ha estat el símptoma més evident de que alguna cosa no rutlla. Qui en teoria ens ha de protegir no sap què està passant realment al seu territori. Però un fet més preocupant és la pràctica absència d’un debat profund sobre el problema, tant a la nostra societat com als partits.

El món es mou per uns altres camins. Vegem-ho.

La ressaca de l’Iraq

A hores d’ara gairebé tothom als EUA i al Regne Unit admet que la invasió militar de l’Iraq va ser un error. Les cambres d’aquests països han promogut estudis que han sotmès a una dura crítica les estratègies adoptades; al Regne Unit es van arribar a detectar elements de ficció en els informes elaborats pels serveis d’informació, i a Estats Units és impensable ser un candidat, demòcrata o republicà, sense tenir una proposta sobre com es solucionarà el problema iraquià, sempre basada en la prèvia anàlisi dels errors comesos per l’administració Bush.

Tinc a les mans un interessant text de Hillary Clinton (Security and Opportunity for the Twenty-first Century;Revista Foreign Affairs, novembre/desembre 2007) en què la candidata demòcrata no només afirma que cal esmenar totalment la línia d’actuació a l’Iraq, que considera un greu error; sinó que cal canviar l’estratègia internacional global dels EUA. Qualsevol que hagi seguit mínimament la campanya de Barack Obama sap que el seu pensament va en una línia semblant. Sembla que els candidats republicans, i en especial John McCain, parlen més d’errades d’execució de la guerra sense qüestionar-ne globalment l’estratègia; l’excepció és Ron Paul, un dels quatre que queden a la cursa.

Però l’Iraq és només el punt de partida del debat. Els candidats contraposen les seves estratègies globals de defensa activa contra el terrorisme. El tema és a l’agenda política i en un lloc destacat.

L’amenaça terrorista: consens i debat

Malgrat les diferències entre uns i altres hi ha uns elements de consens importants. En primer lloc, la diagnosi que l’enemic principal és amb diferència el terrorisme islamista. Una ideologia amarada de fanatisme religiós (un ingredient gairebé imprescindible per a tot grup que requereixi el sacrifici dels seus membres), però amb un important objectiu ideològic i polític: l’enfonsament d’Occident, del seu sistema de valors i llibertats, i l’alteració dels pols de poder al món, en benefici d’un món islàmic que naturalment ells aspiren a dominar (per sort, pràcticament sense perspectives d’èxit).

En segon lloc, tothom admet que contra el terrorisme cal dissenyar una estratègia d’acció global, en la qual la seguretat interior és només un element, per molt important que sigui.

Philip H. Gordon, l’analista de política internacional dels EUA a la Brookings Institution, escriu al seu article Can the War on Terror Be Won? (del mateix número citat): “Si […] els americans accepten que la victòria en la guerra contra el terror vindrà només quan la ideologia contra la quan estan lluitant perdi suport i quan els seus seguidors polítics hi trobin alternatives, haurien de prendre un camí molt diferent [del de la força bruta militar]. No s’excedirien en la reacció a les amenaces, sinó que demostrarien confiança en els seus valors i la seva societat – i determinació per preservar-los. […]” Gordon continua defensant actuar de forma decisiva per restablir l’autoritat moral i l’atractiu de la societat americana, promoure l’educació i el canvi polític a l’Orient Mitjà, i llançar un gran programa d’eliminació de la dependència del petroli.

Un altre dia parlarem d’algunes interessants ramificacions d’aquest debat, com l’especificitat que representa el risc d’atac nuclear o biològic i les connexions entre els seveis d’intel·ligència russos i Al Qaida.

L’enemic a casa

Aquesta visió i el debat que genera recull les inquietuds d’una societat en general preocupada pel tema, reconeixent el bon fonament de la seva inquietud, i sense intentar fer-li passar bou per bèstia grossa. No es pot dir el mateix de tots els discursos polítics que es fan a casa nostra.

A l’Estat Espanyol el panorama és desolador. Els dirigents del PP han perdut tota esperança de credibilitat en el tema per les mentides que van intentar fer empassar als ciutadans en els successos de l’11-M. Qui es creurà a hores d’ara que el PP té algun criteri propi o alguna capacitat per defensar el país de l’amenaça terrorista? Però el president Zapatero només ha sabut apuntar una difusa tesi de l’Aliança de Civilitzacions, que ningú no sap què vol dir, i que sona més a maragallada que a proposta política.

I a Catalunya hi trobo ben poques, i ben aïllades, aportacions al debat, no ja sobre l’amenaça terrorista, sinó sobre el nostre paper internacional. Els no independentistes haurien d’opinar sobre el paper d’Espanya, els independentistes si de cas sobre el que hipotèticament hauria de tenir una Catalunya independent; però a banda d’aquesta consideració, és insòlit que a dos mesos d’unes eleccions a les Corts generals (on ara mateix resideix la competència exclusiva en relacions internacionals; Constitució Espanyola, art. 149.1.3) no siguem capaços de contrastar les idees de ningú sobre aquesta important qüestió.

No tenim debat, i per acabar d’adobar-ho em sembla que no tenim encara prou consolidat el consens polític en la diagnosi del problema exposat a dalt. Si més no, es tracta d’una idea que no ha estat capaç de clarificar les prioritats i els riscos reals bandejant les anècdotes i les qüestions secundàries.

Així, no s’entenen coses com que la màxima preocupació d’alguns sigui en “mantenir la convivència al barri”, quan aquest factor hauria de ser completament independent de la detenció d’un grup concret de possibles terroristes; o les crides públiques per part d’algun representant a “respectar la pressumpció d’innocència” dels detinguts, com si això no fos quelcom que el propi sistema judicial ja té en compte d’ofici. Hi ha una certa resistència a reconèixer que un cert número de persones (ínfim en comparació amb el total de població vinguda de fora, és clar, però important pel que fa a la seva capacitat de fer mal) han vingut amb l’objectiu d’atacar-nos, i a sobre d’intentar reclutar gent que els ajudi per a aital fi. La seva és una estratègia boja sense cap perspectiva de res a llarg termini, però que pel camí pot causar molt de mal.

Els europeus tenim l’enemic a casa. És responsabilitat nostra identificar-lo i combatre’l, tant en el terreny ideològic com en l’acció de les forces de seguretat. Però els catalans tenim, a més, mala peça al teler. La descoordinació entre administracions, l’absència de debat polític i la feblesa del consens en la diagnosi del problema no dibuixen el panorama més idoni per combatre els enemics de la nostra societat. Caldrà treballar-hi.