Les recents detencions per terrorisme islamista fetes al Raval no són pas un fet aïllat i excepcional; en els darrers anys hi ha hagut dotzenes de detinguts a l’Estat, i centenars a Europa, per aquesta causa. Tot i així, la proximitat geogràfica del fet i la imminència de l’atac que planejaven han contribuït a generar un cert rebombori. No podem pas dir que els responsables polítics hagin estat, en general, a l’alçada de les circumstàncies.
La desorientació del màxim responsable de la seguretat interna a Catalunya, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura, ha estat el símptoma més evident de que alguna cosa no rutlla. Qui en teoria ens ha de protegir no sap què està passant realment al seu territori. Però un fet més preocupant és la pràctica absència d’un debat profund sobre el problema, tant a la nostra societat com als partits.
El món es mou per uns altres camins. Vegem-ho.
La ressaca de l’Iraq
A hores d’ara gairebé tothom als EUA i al Regne Unit admet que la invasió militar de l’Iraq va ser un error. Les cambres d’aquests països han promogut estudis que han sotmès a una dura crítica les estratègies adoptades; al Regne Unit es van arribar a detectar elements de ficció en els informes elaborats pels serveis d’informació, i a Estats Units és impensable ser un candidat, demòcrata o republicà, sense tenir una proposta sobre com es solucionarà el problema iraquià, sempre basada en la prèvia anàlisi dels errors comesos per l’administració Bush.
Tinc a les mans un interessant text de Hillary Clinton (Security and Opportunity for the Twenty-first Century;Revista Foreign Affairs, novembre/desembre 2007) en què la candidata demòcrata no només afirma que cal esmenar totalment la línia d’actuació a l’Iraq, que considera un greu error; sinó que cal canviar l’estratègia internacional global dels EUA. Qualsevol que hagi seguit mínimament la campanya de Barack Obama sap que el seu pensament va en una línia semblant. Sembla que els candidats republicans, i en especial John McCain, parlen més d’errades d’execució de la guerra sense qüestionar-ne globalment l’estratègia; l’excepció és Ron Paul, un dels quatre que queden a la cursa.
Però l’Iraq és només el punt de partida del debat. Els candidats contraposen les seves estratègies globals de defensa activa contra el terrorisme. El tema és a l’agenda política i en un lloc destacat.
L’amenaça terrorista: consens i debat
Malgrat les diferències entre uns i altres hi ha uns elements de consens importants. En primer lloc, la diagnosi que l’enemic principal és amb diferència el terrorisme islamista. Una ideologia amarada de fanatisme religiós (un ingredient gairebé imprescindible per a tot grup que requereixi el sacrifici dels seus membres), però amb un important objectiu ideològic i polític: l’enfonsament d’Occident, del seu sistema de valors i llibertats, i l’alteració dels pols de poder al món, en benefici d’un món islàmic que naturalment ells aspiren a dominar (per sort, pràcticament sense perspectives d’èxit).
En segon lloc, tothom admet que contra el terrorisme cal dissenyar una estratègia d’acció global, en la qual la seguretat interior és només un element, per molt important que sigui.
Philip H. Gordon, l’analista de política internacional dels EUA a la Brookings Institution, escriu al seu article Can the War on Terror Be Won? (del mateix número citat): “Si […] els americans accepten que la victòria en la guerra contra el terror vindrà només quan la ideologia contra la quan estan lluitant perdi suport i quan els seus seguidors polítics hi trobin alternatives, haurien de prendre un camí molt diferent [del de la força bruta militar]. No s’excedirien en la reacció a les amenaces, sinó que demostrarien confiança en els seus valors i la seva societat – i determinació per preservar-los. […]” Gordon continua defensant actuar de forma decisiva per restablir l’autoritat moral i l’atractiu de la societat americana, promoure l’educació i el canvi polític a l’Orient Mitjà, i llançar un gran programa d’eliminació de la dependència del petroli.
Un altre dia parlarem d’algunes interessants ramificacions d’aquest debat, com l’especificitat que representa el risc d’atac nuclear o biològic i les connexions entre els seveis d’intel·ligència russos i Al Qaida.
L’enemic a casa
Aquesta visió i el debat que genera recull les inquietuds d’una societat en general preocupada pel tema, reconeixent el bon fonament de la seva inquietud, i sense intentar fer-li passar bou per bèstia grossa. No es pot dir el mateix de tots els discursos polítics que es fan a casa nostra.
A l’Estat Espanyol el panorama és desolador. Els dirigents del PP han perdut tota esperança de credibilitat en el tema per les mentides que van intentar fer empassar als ciutadans en els successos de l’11-M. Qui es creurà a hores d’ara que el PP té algun criteri propi o alguna capacitat per defensar el país de l’amenaça terrorista? Però el president Zapatero només ha sabut apuntar una difusa tesi de l’Aliança de Civilitzacions, que ningú no sap què vol dir, i que sona més a maragallada que a proposta política.
I a Catalunya hi trobo ben poques, i ben aïllades, aportacions al debat, no ja sobre l’amenaça terrorista, sinó sobre el nostre paper internacional. Els no independentistes haurien d’opinar sobre el paper d’Espanya, els independentistes si de cas sobre el que hipotèticament hauria de tenir una Catalunya independent; però a banda d’aquesta consideració, és insòlit que a dos mesos d’unes eleccions a les Corts generals (on ara mateix resideix la competència exclusiva en relacions internacionals; Constitució Espanyola, art. 149.1.3) no siguem capaços de contrastar les idees de ningú sobre aquesta important qüestió.
No tenim debat, i per acabar d’adobar-ho em sembla que no tenim encara prou consolidat el consens polític en la diagnosi del problema exposat a dalt. Si més no, es tracta d’una idea que no ha estat capaç de clarificar les prioritats i els riscos reals bandejant les anècdotes i les qüestions secundàries.
Així, no s’entenen coses com que la màxima preocupació d’alguns sigui en “mantenir la convivència al barri”, quan aquest factor hauria de ser completament independent de la detenció d’un grup concret de possibles terroristes; o les crides públiques per part d’algun representant a “respectar la pressumpció d’innocència” dels detinguts, com si això no fos quelcom que el propi sistema judicial ja té en compte d’ofici. Hi ha una certa resistència a reconèixer que un cert número de persones (ínfim en comparació amb el total de població vinguda de fora, és clar, però important pel que fa a la seva capacitat de fer mal) han vingut amb l’objectiu d’atacar-nos, i a sobre d’intentar reclutar gent que els ajudi per a aital fi. La seva és una estratègia boja sense cap perspectiva de res a llarg termini, però que pel camí pot causar molt de mal.
Els europeus tenim l’enemic a casa. És responsabilitat nostra identificar-lo i combatre’l, tant en el terreny ideològic com en l’acció de les forces de seguretat. Però els catalans tenim, a més, mala peça al teler. La descoordinació entre administracions, l’absència de debat polític i la feblesa del consens en la diagnosi del problema no dibuixen el panorama més idoni per combatre els enemics de la nostra societat. Caldrà treballar-hi.
8 comentaris
Comments feed for this article
gener 31, 2008 a 10:27 pm
Xavi Gómez
EStic pràcticament d’acord en tot el que dius. L’islamisme terrorista antioccidental ( que no representa a tot l’islamisme però si a una bona part), vol acabar amb la nostra llibertat i instaurar un califat a nivelll mundial. És una estratègia organitzada i programada, que la majoria de la premsa europea i la societat catalana i espanyola en general, denosten com si fos un invent dels nordamericans. És l’antiamericanisme irracional que patim, i sobretot, la sensació que si venen maldades els tant crisitcats ianquis toprnaran per salvar-nos com ja van fer amb Hitler.
febrer 1, 2008 a 11:30 am
miquel
Ei, ei, ei. És veritat que certa esquerra europea cau sovint en els vells esquemes de la guerra freda, de donar suport incondicional a tot allò que sigui antiianqui; sobretot a la “causa” àrab contra Israel. Insisteixo, no cal caure en tòpics ni haver de defensar els il·luminats de Hamàs, per exemple, per entendre que és a Israel/Palestina on, entre tots, hem llaurat la llavor de l’odi de bona part dels musulmans contra el món occidental. Solucionar, amb justícia, la situació humanitària dels territoris ocupats, donar un estat viable als palestins i, alhora, garantir l’estabilitat i la seguretat d’aquell zona, inclosa Israel, òbviament, hauria de ser una de les grans prioritats i responsabilitats d'”Occident”, si no volem que l’escalada terror-guerra-terror continuï al llarg de tot el segle.
febrer 3, 2008 a 11:52 pm
Martí Cabré
Home, a Catalunya tenim gent preparada per fer un bon anàlisi des del món del periodisme, de Martí Anglada a Pere Vilanova, passant per Joan B. Culla.
El que no veig és que el món polític català faci propostes ni anàlisis de res que passi més enllà del Parc de la Ciutadella. El problema de no ser un país seriós és que no ens avancem als esdeveniments i quan aquests ens sobrepassen, llavors tots vinga a córrer.
I un dels motius que això passi és que ens ofega una política del bonisme segons la qual tothom és bo i no ens hem de malfiar de ningú, perquè això el predisposaria en contra nostre. En fi, pura ignorància.
febrer 4, 2008 a 3:47 pm
Xavi Gomez
No admeto que es digui que el terrorisme islamista és conseqüència directa del conflicte èntre Àrabs i jueus. És cert que aquest conflicte és la llavor de molts d’altres i que la clau de la pau mundial pot dependre de la ressolució d’aquest conflicte, però aquests conflicte no justifica el terrorisme.
Hem de començar a entendre que el terrorisme islamista és propi del fanatisme religiós més extrem induït per les classes altes i no per les classes populars. Als instigadors del terrorisme islamista els pobres dels seus països tan se’ls hi fot, igual que se’ls hi fot que els nens dels seus països morin de gana, de sida o de mines antipersones.
Utilitzen la ignorància dels seus compatriotes per aprofitar-se d’ells i apropar-los a la seva causa, però el seu únic objectiu és construir un califat mundial i no pas que els seus coetanis puguin menjar tres vegades al dia i tenir salut.
Aviam si deixem d’autoflagel·larnos i deixem d’admetre que la culpa de la pobresa és nostra.
febrer 4, 2008 a 7:22 pm
Daniel Daranas
Coincideixo plenament amb en Xavi Gómez.
Quan em Miquel diu “és a Israel/Palestina on, entre tots, hem llaurat la llavor de l’odi de bona part dels musulmans contra el món occidental” jo per començar li diria que no he sembrat res a l’Orient pròxim, ni molt menys odi; i que més aviat aquest conflicte em sembla una expressió de l’odi, preexistent a ell, per part del món islamista radical cap a Occident en general i els jueus en particular.
febrer 4, 2008 a 10:57 pm
Martí Cabré
De fet la creació d’Israel es va fer amb la posició fermament en contra del Regne Unit, França i els Estats Units, que veien perillar les seves relacions petrolíferes amb els reietons àrabs que ells mateixos havien imposat després de desmembrar l’Imperi Otomà (1919).
Durant la Guerra d’Independència d’Israel (1948), quan els jueus van vèncer la coalició àrab de Palestina-Egipte-Transjordània-Síria-Líban-Irac-Aràbia Saudí i sortien fora de les fronteres previstes, el Regne Unit va amenaçar d’envair Israel i finiquitar el tema, la qual cosa va fer tornar enrere els exèrcits israelians. L’únic país del món que va vendre armes a Israel va ser Txecoslovàquia, i tot i això van vèncer.
La veritat és que Europa ha ajudat els àrabs en tot el que ha pogut. D’entrada, des de l’antisemitisme francès (afer Dreyfuss) fins a l’Holocaust, ja s’ha provat d’eliminar físicament els jueus. Un cop això va fallar, la majoria de països europeus (inclosa Espanya) van votar en contra de l’existència d’Israel i no va ser fins a la Crisi de Suez (1956) que alguns europeus van començar a establir lligams amb Israel. Els anys anteriors, d’aïllament total, van marcar tota una generació de polítics israelians que mai s’ha refiat d’Europa. I les relacions d’Israel amb els EUA no van ser sòlides fins a finals dels 70, ja que abans ni tan sols l’aviació dels EUA podia aturar els potents MiG soviètics usats pels àrabs (Israel feia servir els Mirage francesos fins a l’aparició de l’F-15).
No veig en quina part del conflicte del Pròxim Orient Europa ha sembrat l’odi dels musulmans contra el món occidental. Com no fos el propi fet d’alliberar-los del jou turc…
febrer 4, 2008 a 11:19 pm
Daniel Daranas
Un apunt més. Si algú busca una generació d’odi justificada cap a un país de majoria musulmana la té ben clara: Txetxènia. El que passa és que potser anar contra la política de Rússia no és tan “in” com anar contra els EUA o la Unió Europea.
febrer 5, 2008 a 10:04 pm
Xavi Gómez
Dóna gust llegir segons quins comentaris, quan el més habitual al nostre país és escoltar els comentaris “progres” que justifiquen el terrorisme islamista, perquè per culpa nostra i del capitalisme salvatge es moren de gana