Elements per a desenvolupar argumentari
És ben cert que tots tenim un ideòleg dins. Al capdavall treballem mentalment sobre uns fonaments. M’he proposat de començar fent un repàs d’algunes idees bàsiques tot posant-les en ordre… en la mesura del possible. No voldria pas semblar pretenciós.
Benviguts! Passeu, que veureu la cuina…
Anàlisi
Una cosa és el dret de decidir, i una altra el poder de decisió (equivalent a sobirania).
- La nostra visió parteix de l’axioma que el dret de decidir és consubstancial a cada nació. Entengui’s “decidir sobre qualsevol cosa que l’afecti, ser-ne l’última instància, ser sobirana”. És a dir, tota nació té el dret de ser sobirana, o dit d’una altra manera, tota nació té dret a l’autodeterminació. Totes aquestes formulacions són equivalents. Si no vaig errat, a més, aquesta mateixa idea està recollida amb alguna d’aquestes formulacions en més d’un tractat internacional (dels quals, paradoxalment, l’estat espanyol n’és subscriptor). També es podria dir que aquest és el principi democràtic fonamental (i no pas nacionalista). És difícil no estar d’acord amb això. Però, què és nació? Qui n’és?
- Som una nació, car una nació és des del moment en què hi ha consciència i voluntat. La qualitat i la quantitat d’ambdues determinarà la força d’aquesta nació. Concretament, un referèndum d’independència (que és el que tenim al final del trajecte, en tant que màxima expressió de l’exercici del dret de decidir d’una nació), és en certa manera una mesura d’aquesta consciència i d’aquesta voluntat.
Aquests dos punts, òbviament, no són compartits per tothom a la nostra (PPCC) societat. Entengui’s aquí per societat el conjunt de tota la població. D’aquí es desprèn que la nació no equival al conjunt de tota la població; ni en el cas català ni en l’espanyol ni, probablement, en cap cas. Però el percentatge de població que constitueix la nació en cada cas és sensiblement diferent.
Així, hom detecta quatre conceptes fonamentals:
1. Dret de decidir, consubstancial a tota nació (democràcia)
2. Els Països Catalans són una nació (consciència i voluntat)
3. Sobiranisme (1+2=3, silogisme)
4. Independentisme (o romandre a la unió, però des de la voluntat)
(Potser mancaria estudiar la possiblitat d’afegir un nou principi a aquest esquema que donés resposta sistemàtica a la pregunta “Quin conjunt de ciutadania?”, pregunta ben natural en els casos de solapament de nacions en una mateixa societat. Aquest principi-resposta seria “Precisament, aquell àmbit territorial amb solapament.” Si no hi ha solapament (el cas d’Escòcia, per exemple), és evident. Tot el territori dels Països Catalans té solapament, excepte Andorra.)
A partir d’aquí sorgeix una
Casuística d’ideologia de l’individu:
Tota nació té el dret de decidir |
PPCC és una nació |
Partidari de la sobirania per als PPCC |
Partidari de tenir estat propi per als PPCC |
|
Si |
si |
Si |
si |
Independentisme |
Si |
si |
Si |
no |
Confederalisme |
Si |
si |
No |
si |
Incongruent |
Si |
si |
No |
no |
Federalisme? |
Si |
no |
Si |
si |
Incongruent |
Si |
no |
Si |
no |
Incongruent |
Si |
no |
No |
si |
Incongruent |
Si |
no |
No |
no |
Espanyolisme centralista |
No |
si |
Si |
si |
Incongruent |
No |
si |
Si |
no |
Incongruent |
No |
si |
No |
si |
Incongruent |
No |
si |
No |
no |
Incongruent |
No |
no |
Si |
si |
Incongruent |
No |
no |
Si |
no |
Incongruent |
No |
no |
No |
si |
Incongruent |
No |
no |
No |
no |
Incongruent |
(Manca reflexionar encara sobre cadascuna de les configuracions i examinar si són significativament incongruents).
Sembla que algunes configuracions són manifestament incongruents i que els quatre conceptes fonamentals estan en ordre de construcció, és a dir, cadascun d’ells està fonamentat sobre l’anterior. Estaríem parlant de quatre nivells de consciència. Fent neteja dels casos incongruents quedaria:
Construcció en ordre creixent |
|
|||
|
|
|||
1 |
2 |
3 |
4 |
|
Tota nació té el dret de decidir |
PPCC és una nació |
Partidari de la sobirania per als PPCC |
Partidari de tenir estat propi per als PPCC |
|
Si |
si |
Si |
si |
Independentisme |
Si |
si |
Si |
no |
Confederalisme |
Si |
si |
No |
no |
Federalisme |
Si |
no |
No |
no |
Espanyolisme centralista |
Consideracions
Aquestes qüestions no són dirimibles per l’única via de la raó, com succeeix amb tot allò que no és purament lògic, em temo. Les raons donen força a aquells que les comparteixen, però el fet és que diferents parts (col·lectius de persones) tenen sengles conjunts de raons, molt possiblement coherents en i amb sí mateixes. M’estic referint aquí al fet que, per exemple, Espanya o França poden ser perfectament una idea coherent, legítima i defensable per un espanyol o un francès que, lògicament, no voldrà que “una part se separi del tot”. I això ho defensarà amb una varietat d’arguments que poden ser molt vàlids.
Per què dic això? Doncs simplement per a que tinguem clar que no podem anar amb la flor a la mà. Som en un escenari de conflicte. És a dir, no és únicament qüestió de raó (ens en sobren de raons), sinó també de lluita.
L’objectiu final és, al meu entendre, moure tants individus de la nostra societat com sigui possible en la direcció creixent del quadre anterior (casuística), és a dir, despertar, somoure, fer augmentar el nivell de consciència de la societat en conjunt: tants com es pugui del 0 a l’1, de l’1 al 2 i, finalment, del 2 al 3. Del 3 al 4, ja ho tractaré un altre dia.
Consideracions al detall de “a qui ens adrecem” (permeteu-me que usi aquest plural, feu-vos a la idea que estic pensant en veu alta):
- Del 0 a l’1. Crec que el nivell 0 (“No crec que una nació tingui el dret de decidir.”) ja és en si mateix força rar. En tot cas, no crec que sigui aquest el blanc del nostre treball.
- De l’1 al 2. Aquesta és la frontera més important. Crec que quan algú fa aquest pas, resumint, és quan diem que s’ha integrat. Això és realment així? (Queda obert.) En tot cas, estem parlant que hom passa a reconèixer l’existència de la nació (catalana en el nostre cas, s’entén), cosa que no és excloent, no implica cap renúncia (a les arrels). Crec que aquest és el segon gran blanc del treball.
- Del 2 al 3. Aquest deu semblar el més senzill, és clar: 3 es dedueix de manera natural de 1 i 2, per coherència. Però el fet és que hi ha individus a 2 que no passen a 3, a saber:
- Per falta de consciència o per falta de reflexió, els que podríem anomenar els adormits. Aquest és el primer gran blanc del treball.
- Per por, per instint primitiu de negació de l’altre, per voluntat d’imposició, per odi. Amb aquests no hi hem de fer res directament (sí indirectament). Cal deixar-los de banda. Com diu en Til Stegmann en el seu decàleg, mutatis mutandi, No vulgueu perdre temps i nervis lluitant contra els enemics declarats de la llengua del país. Deixeu-los de banda.
Consideracions sobre la transversalitat
Aplicar criteris de maximització de la transversalitat de manera indiscriminada porta indefectiblement a la dissolució, a la pèrdua de sentit i de raó de ser de la iniciativa original. La pedra filosofal que anomenem transvesalitat s’ha de referir únicament a tot allò que es mogui en el nivell 3 com a mínim, de manera irrenunciable (i l’objectiu és arrosegar/seduir tanta gent/entitats com sigui possible al nivell 3). Això hauria de ser evident (l’extrem absurd de la transversalitat seria pretendre aglutinar la ideologia de C’s, que nega l’existència de la nació). Els actors de nivell 3 i 4 haurien de ser aliats naturals i fer maniobres de coordinació, d’aproximació, de fusió o de convergència, segons s’escaigui i segons es pugui (compte amb els personalismes!). L’acte co-convocat d’ahir amb el Lehendakari, seria un primer pas en una bona direcció? La transversalitat s’hauria de veure com l’antítesi de la quasi endèmica fragmentació que hem patit durant tota la història recent.
- Que el nostre denominador comú sigui el nivell mínim 3.
- Que la nostra diversitat/transversalitat consisteixi en tota la resta: dreta/esquerra,…
Bé, espero de tot cor que us hagi resultat suggeridor almenys algun dels elements que heu pogut veure aquí. Ara, amb el vostre permís, seguiré posant ordre a la cuina. Fins aviat!
8 comentaris
Comments feed for this article
gener 18, 2008 a 11:54 pm
Oriol C.
Hay que ver la de tiempo que perdéis en chorradas. O sea que todo el que no crea que los ppcc son una nación, son unos españolistas centralistas.
Ea.
Para decir eso no hacía falta tanto artículo, creo yo
gener 19, 2008 a 12:18 pm
Carles
Només n’has tret això de l’article, Oriol? En fi. De totes maneres, no veig on és la discrepància, que és evident que hi és, però no ho deixes gaire clar.
Tota nació té el dret de decidir, de ser sobirana (si/no)?
Estàs d’acord amb la definició de nació donada a l’article (si/no)?
Reconeixes la nació catalana (si/no)?
D’acord que la nació catalana pugui convocar ref. d’indep. (si/no)?
Independència (si/no)?
No crec que siguin vajanades.
Respectuosament.
gener 19, 2008 a 1:09 pm
El Croat Català
Hi trobo a faltar alguna consideració sobre el dilema PPCC sí/no, o millor dit, PPCC com a realitat política o com a realitat només cultural. A banda d’això, em sembla un desenvolupament molt interessant.
gener 20, 2008 a 2:58 am
Albert
És un anàlisi de lògica molt interessant per situar-nos on estem i usar-lo per conduir les nostres accions amb la llei de:
Esforç contingut (constant) = màxim Rendiment (independentistes)
Després de llegir això, només puc ser més optimista de cara a creure que el Moviment d’Alliberament Nacional que s’està generant per totes bandes és una cosa que va de debò i que, si més no, l’intent d’emancipació nacional es farà real en els propers anys. Trionfarem? Això depèn de l’Esforç que faci cadascú per arribar als mínims exigibles a què ens porta aquest anàlisi.
Ànims i que tinguem Sort!
Salut i independència!
gener 21, 2008 a 7:40 pm
Daniel Daranas
Sobre aquests comentaris que no aporten res com el de l’Oriol, només dir que si fos per mi tindrien una vida ben efímera.
Sobre l’article, penso que tot allò que sigui introduir un element lògic al debat polític a Catalunya té dues propietats:
1) És molt positiu.
2) Està condemnat ser ignorat per una immensa majoria de l’opinió pública i per un 100% dels dirigents dels partits.
Tot i així, cal escriure-ho.
El contingut en si em sembla bé però sabeu com penso que avançaríem? Si tots plegats ens neguéssim a acceptar el funcionament actual dels partits. Si tots ens neguéssim a ser membres d’un partit que no sistematitzi les primàries, per exemple, o que no es comprometi fermament a canviar la llei electoral, com a prioritat ineludible.
En la situació actual estem a mercè d’una oligarquia política que mareja la perdiu i només fa espectacle. Espectacle del dolent. Salutacions
gener 21, 2008 a 7:50 pm
A.M.G.
Les relacions internacionals i la democràcia.
Goso fer explícites algunes reflexions que em penso poden fer avançar la nostra capacitat de comprensió del mon en el que vivim i de diàleg amb els que d’entrada no pensen com nosaltres. Aquesta és doncs la intenció.
El sistema democràtic de govern dels estats no és un sistema “tancat” en el sentit de que hi ha uns principis perfectament establerts i d’acceptació general. La prova és que inclusiu agafant com a referència les democràcies més avançades trobem notables diferències entre unes i les altres. De l’estructura Suïssa a la de Turquia, per citar-ne dues de ben contrastades, hi ha un llarguíssim camí. I això solament per parlar de les estructures internes, perquè ja em diran si el fer de banquers dels corruptes, una de les bases de l’economia helvètica, és resultat d’una excepcional estructura democràtica a nivell internacional, per no parlar dels bombardeigs de les poblacions kurdes titllades de bases guerrilleres…
Podem parlar dels fraus democràtics inclusiu de caràcter intern de la democràcia espanyola: escassa divisió de poders, condicionants importantíssims a la llibertat de premsa, estructura sindical desvinculada dels treballadors, etc. Però a nosaltres, com a membres d’una Nació minoritària en la seva major part aglomerada a l’Estat espanyol, el que ens interessa és parlar del sistema democràtic internacional, posant de manifest les mancances democràtiques internes.
En aquesta estructura global i internacional, les mancances democràtiques són la norma: EEUU imposa el seu model d’abús de potencia dominant i ara obté escassíssima resposta. Vull dir amb això que un anàlisi poc acurat sense incloure la divisió existent dels principis internacional i dels interns, fent-ho tot en clau “interna”, no solament és un error d’enfoc que es contradiu amb el que som sinó que no aconsegueix al meu entendre anar massa lluny, perquè no explica ni trenca les aparents incongruències que s’exposen clarament en l’article.
Així la resposta per mantenir les incongruències són respostes amb trampa perquè utilitzen les bondats del sistema “intern” per mantenir les injustícies que són morma en l’estructura “externa” fins que no hi ha un reconeixement de personaliltat nacional que no s’obté fàcilment ni sense una grna determinació i amb l’ajuda d’importants aliances.
Els beneficiats de les estructures de l’Estat davant de les reclamacions de les minories com la nostra en tenen prou en dir: facin un partit, guanyin les eleccions i per majoria s’independitzen, per tancar la carpeta i mantenir l’estatuts de democràcia acceptada i de curs legal que no serà objecte de discusió en l’àmbit internacional.
Hi han doncs principis democràtics forts: els partits, les eleccions i uns mínims de llibertats més o menys certes, i uns principis democràtics fluixos perquè les democràcies no s’han bastit partint de zero sinó a partir dels Estats imperialistes de model europeu.
El que a nosaltres ens interessa doncs, és profunditzar els principis democràtics, no de l’Estat que no hi té cap interés, sinó d’Europa, que és profundament democràtica al contrari d’Espanya. La qual cosa no vol dir que nosaltres no siguem una molèstia per a l’Europa econòmica que és la bandera principal de la Unió, però en la mesura que ens expliquem prou bé i ens fem presents, els moslestos no serem nosaltres sinó el conjunt d’injustícies espanyoles.
Plantejaments com el de l’article em penso que no aconseguiran somoure els Estats europeus que tenen ànima imperial, i que són dels que pesen de debó: França, Itàlia, Regne Unit, Bèlgica i Alemanya, tot i que es podria parlar força de les diferències de cada un d’ells…
Ens cal ser molt més incisius i tocar el voraviu amb la denúncia de les tuteles franquistes, l’encriptament de les elits directores de l’Estat, la racionalitat política més que la econòmica en la despesa i en la recaptació impositiva, etc. Aquestes són enganyifes que solament existeixen perquè hi han les incoherències democràtiques que denuncieu, però per extirpar l’arrel s’ha de sanejar el pus primerament.
Bé m’allargo massa. Ja em perdonaran.
gener 28, 2008 a 5:59 pm
Martí Cabré
Alguna proposta per a motivar les persones ‘adormides’. Potser el tema fiscal?
Març 13, 2008 a 7:43 pm
teresa casals
Vaig estar recollint signatures p’el dret a decidir i encare no ting clar si tenim aquest dret o no , sobretot desprès de l’article de Albert , més amunt .
Soms una nació sobirana?
De fet , i , de moment soms una nació sense estat.
Després dels recursos a L’Estatut , per part del pepe
ja veurem que en queda de tot plegat ,
Empero tampoc cal humil.liar-se ni humil.liar
Jo recorreria a l’història recent del nostre poble , are dit nació,
talment com si d’un oracle es tractés , per veure l’avenir ,
i si ,en el passat no s’ens ha fet mai justicia ,esperem que en el
present , amb tants joves disposats a recollir el testimoni ,
amb la força que dòna la raò , i l’esprit net de revenges ,
La cosa ens vaigi millor. Aixi sigui.