You are currently browsing the monthly archive for gener 2008.

Les recents detencions per terrorisme islamista fetes al Raval no són pas un fet aïllat i excepcional; en els darrers anys hi ha hagut dotzenes de detinguts a l’Estat, i centenars a Europa, per aquesta causa. Tot i així, la proximitat geogràfica del fet i la imminència de l’atac que planejaven han contribuït a generar un cert rebombori. No podem pas dir que els responsables polítics hagin estat, en general, a l’alçada de les circumstàncies.

La desorientació del màxim responsable de la seguretat interna a Catalunya, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura, ha estat el símptoma més evident de que alguna cosa no rutlla. Qui en teoria ens ha de protegir no sap què està passant realment al seu territori. Però un fet més preocupant és la pràctica absència d’un debat profund sobre el problema, tant a la nostra societat com als partits.

El món es mou per uns altres camins. Vegem-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Després de cinc articles parlant sobre la hipotètica independència de Catalunya, la situació econòmica i financera del país i de l’estructura dels nostres partits polítics, vull donar un salt de sis-cents quilòmetres i fer cinc cèntims sobre la situació dels dos principals partits a de l’Estat espanyol. I, com ja sabem perquè hi ha molt bons articles al respecte, la situació és bastant desoladora pels interessos de Catalunya. El nacionalisme espanyol ha ressorgit en les seves més variades formes, i adoptant tots els colors de l’espectre polític. Entrem a valorar una mica més les causes de fons del renaixement del nacionalisme espanyol més ranci.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Sembla ser que la pregunta a donar resposta en aquest període electoral estatal és: “Què voto?”.

Un cúmul de situacions entremesclades ens han dut a una situació de desídia i/o ràbia generalitzada i, això, ens fa passar per una etapa de desconcert electoral. Cadascú, individualment, farà el què bonament podrà o voldrà, però el què és cert és que hi ha debat i una de les opcions més comentades és el vot en blanc -fins i tot demanat públicament per Heribert Barrera-.

Però, què és el vot en blanc i quines conseqüències pot comportar?

Segons la Llei 5/1985, de 19 de juny, de règim electoral general (LOREG), “es considerarà vot en blanc, però vàlid, el sobre que no contingui papereta i, a més, en les eleccions pel Senat, les paperetes que no continguin indicació a favor de cap dels candidats. (art. 96.5 LOREG). Un cop fet el recompte, segons el mateix text legal, s’aixeca acta de la sessió, “en la qual s’expressarà detalladament el número d’electors que hi hagi a la Mesa segons les llistes del cens electoral o les certificacions censals aportades, el dels electors que haguessin votat, (…), el de les paperetes nul·les, el de les paperetes en blanc i el dels vots obtinguts per cada candidatura (…)” (art. 99.1 LOREG). Així mateix, es diu que “(…) es computaran com a vots vàlids els obtinguts per cada candidatura més els vots en blanc” (art. 108.4 LOREG).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Com cada tres o quatre anys, les eleccions que toquen no són les nostres, i el debat sobre a quin partit votar es superposa amb l’inevitable dubte: què hi anem a fer, allà?

Sóc incapaç de decidir-me entre PSOE i PP com a millor guanyador de les eleccions espanyoles. Sincerament, posats a triar, prefereixo la gent que va més de cara; però mai de la vida m’alegraré d’una victòria electoral dels néts del franquisme. Tampoc puc veure el PSOE com el ‘mal menor’ que diuen molts, després de quatre anys de mentides, menyspreu i incompliments contra el nostre país. Com deia Pujol ja fa molts anys, ‘ni dretes ni esquerres, Catalunya‘. Ja s’ho faran, els espanyols, amb les seves eleccions.

El segon debat és el que m’interessa més: què hi hem de fer, els catalans sobiranistes, en aquestes eleccions? Votar a partits catalans perquè tinguin més poder de decisió a Madrid? Fer-ho pel PSOE per evitar un govern popular? Altres opcions com el vot en blanc, el vot nul o l’abstenció?
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

A l’edició d’El Periódico del passat 21 de gener, el president Maragall insistia en la necessitat de crear un partit demòcrata d’àmbit europeu que fos, més o menys, la translació al vell continent del Partit Demòcrata nord-americà.

La primera vegada que vaig sentir aquest propòsit, aquesta “maragallada”, em va deixar més aviat fred. Vaig pensar que una formació d’aquestes característiques, que aglutinés tot l’espai que va del centre a l’esquerra democràtica tindria, com a mínim, dos efectes perversos: d’una banda aigualiria, encara més, els continguts “socials” de les anomenades formacions progressistes. De l’altra, ajudaria a radicalitzar la dreta europea, que, ho tindria ben fàcil per acabar-se emmirallant en el Partit Republicà americà.

Ara, pensant-hi una mica més fredament, també li he anat reconeixent virtuts, al projecte. I és que és ben cert que el clàssic eix dreta-esquerra s’ha anat desdibuixant cada cop més. En un moment de la història on pràcticament -almenys a Europa- cap força política parlamentària planteja seriosament canvis estructurals de model econòmic, sembla clar que les diferències entre les formacions polítiques caldrà trobar-les -i potser serà difícil de fer-ho- en base a esquemes ben diferents. I Maragall n’apunta algun.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Les últimes enquestes apunten una devallada de la intenció de vot a les forces anomenables “nacionalistes”, entenent aquestes com les nacionalistes catalanes, és clar. CiU i ERC perdrien un parell d’escons cadascuna a les eleccions del 9-M si es complissin les enquestes. Duran i Ridao sortirien mal parats, ja que CiU passaria de 10 a 8 diputats, i ERC, de 8 a 6. Mal negoci per al nacionalisme català -ja no dic “sobiranisme”, perquè Duran lidera l’antisobiranisme a CiU- a les portes de la segona confrontació de Zapatero i Rajoy a les urnes. El bipartidisme i la cada cop major espanyolització d’aquests comicis a Catalunya (la pressió mediàtica en aquesta direcció és brutal) hi ajuden. Cada cop són unes eleccions més a l’americana en què tries el demòcrata o el republicà, i para de comptar. En aquesta lògica, que les forces d’àmbit estrictament català hi tinguin un joc mediàtic destacat és una aventura. Més enllà de la tria entre PSOE i PP, l’espai a les formacions del nacionalisme considerat “perifèric” és reduït.

A aquestes condicions estructurals dels comicis se li afegeix el desgast que ha patit els últims anys Catalunya i el catalanisme. L’erosió del culebrot estatutari ha fet molt de mal, i segurament CiU i ERC paguen una part de la factura. L’eix Catalunya-Espanya en una confrontació a Corts espanyoles és difícil de prioritzar. Caldrà veure quins missatges fan servir una CiU que vol i dol -la col·laboració amb La Moncloa no pot ser a qualsevol preu, estant ara a l’oposició a Catalunya- i una ERC que se sent decebuda de Zapatero, però que no pot jugar ni a l’equidistància ni posar en perill les rèpliques madrilenyes al tripartit català. Si governes a Catalunya, perquè hi governes. I si estàs a l’oposició, perquè hi estàs. Sempre resulta difícil el compromís amb la governabilitat espanyola, i especialment quan el meló de l’Estatut i tota la traca negociadora dels traspassos i el finançament estan damunt de la taula.

Així les coses, qui ho té millor en aquest escenari a Catalunya és el PSC. Ostenta més poder que mai a Catalunya i l’única complicació a nivell estatal és la relació d’amor-odi que manté des de fa mesos amb els companys del PSOE. Ara ve en Felipe i ens enamora, ara miro en Bono i m’irrito. Aquí tens la vicepresidenta De la Vega que ens agrada, però no vull ni veure aquella ministra “de cuyo nombre no quiero acordarme”. En qualsevol cas, però, amb retrets o somriures, més val Zapatero conegut que barons del PSOE per conèixer o, ja no et dic, Rajoy o Pizarro.

Elements per a desenvolupar argumentari

És ben cert que tots tenim un ideòleg dins. Al capdavall treballem mentalment sobre uns fonaments. M’he proposat de començar fent un repàs d’algunes idees bàsiques tot posant-les en ordre… en la mesura del possible. No voldria pas semblar pretenciós.

Benviguts! Passeu, que veureu la cuina…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Hi ha força gent que proclama el paper de lideratge de la PDD. Però jo no el veig per enlloc més enllà de dues manifestacions certament exitoses. Si realment vol tenir un paper de lideratge cal que assumeixi els riscos de liderar, altrament es deixa arrossegar. Ara ens venen unes eleccions força importants, perquè tornaran a legitimar el dret i la legalitat espanyola. Els partits (CiU, ERC, PSM, Entesa, BLOC i ICV-IPV) segueixen amb rumb ferm la seva croada electoral i ningú es veu amb els ànims de donar un cop d’atenció. Es pot dir que lideri alguna cosa la PDD? per a mi es deixa arrossegar pels partits.
Al meu entendre, i al de molta gent, la PDD no pot preferir de defensar els interessos sectaris a promoureaccions contra el sistema espanyol. Ho intenten fer recollint signatures per a fer un referèndum, però sense molestar a ningú. Un Vot en Blanc en les properes eleccions generals podria representar un veritable escac als partits. Aquest vot, si tal i com diuen les enquestes supera el 10% s’entendria a nivell nacional i internacional com un gest inequívocament de càstig i una prova de la nostra sobirania però sobretot de la nostra dignitat.

La llengua catalana ha entrat novament en campanya, aquest cop no només de la ma del Partit de la Ciutadania, que escudant-se en un liberalisme de pa sucat amb oli, continua afirmant que el castellà està discriminat a Catalunya degut a la política d’imposició del català que practica la Generalitat (?), sinó que també el Partit Popular, abandonant la moderació definitivament i buscant que no se li escapin més vots en direcció Ciutadans, critica ara la immersió lingüística, fins el punt .de portar el Sant Cristo Gros a presentar el flamant llibre de la FAES ¿Libertad o coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España, on anirem a parar?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Mentre llegeixo astorat que CDC proposa com a tàndem per a en Duran algú tan popular i sobiranista com en Pere Macias, i ERC un substitut de la Paluzie amb tanta formació com en Tardà, els nacionalistes de Mallorca han aconseguit tancar un acord per concórrer plegats a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

El PSM, Unió Mallorquina, l’Entesa, Els Verds i Esquerra han aconseguit que Mallorca sigui la primera regió dels Països Catalans que presenti un bloc conjunt en les eleccions espanyoles. Ara, a Mallorca ja no els podran vendre la moto de la tria entre ‘dreta’ i ‘esquerra’. Ara podran triar entre votar ‘dreta espanyola’, ‘esquerra espanyola’ o front nacionalista.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Al meu article anterior de l’Olla ja vaig comentar com el nacionalisme espanyol tendeix a crear confusió entre les responsabilitats i aportacions a cada nivell d’administració. Així si el ciutadà acaba confós sense entendre a quina administració correspon cada servei és més fàcil la manipulació de certs mitjans, polítics i opinaires que ens perfilen una idea de l’estat on les comunitats autònomes -o més resumit, Catalunya i el País Basc- serien responsables de la majoria de problemes, mentre l’estat central seria el principal protector del ciutadà normal, la classe treballadora, o la Catalunya real -en el cas dels criticaires del PSC-. Aquest sistema de confusió sembla que tendirà a imposar-se en un futur immediat on cada cop són més habituals les competències compartides, cedides parcialment, o cedides aparentment però amb l’estat central remenant les cireres. Si a més hi afegim el desgavell d’empreses públiques i privatitzades amb monopoli i protector públic, el desori esdevé monumental. Els darrers moviments en els processos estatutaris i la manipulació efectiva que certs mitjans en van fer -recordeu l’afer de la poligàmia a l’Estatut català?-, han acabat creant un malentès tan descomunal que difícilment algú no gaire interessat en política entendrà qui és el responsable real de què el tren arribi amb retard o no tinguem electricitat a casa. La llei de la dependència o els ajuts Chacón a l’habitatge són un bon exemple de com l’estat tendeix fomentar la confusió exercint protagonisme en competències que no són seves, es tracta de mostrar com a mèrits de l’estat central allò que per llei està gestionant l’administració autonòmica i local. El foment de la desinformació és tan escandalós que fins i tot la UE ha tingut que demanar a l’estat espanyol que reconegui que bona part de les inversions en el tren d’alta velocitat s’han fet amb una important aportació de fons europeus, és a dir, amb l’ajuda i solidaritat de tots els europeus –Cinco días 10/12/2007-, 1.814 milions d’euros a la línia Madrid-Valladolid, 3.363 a la de Madrid-Barcelona-frontera, 2.100 a la de Madrid-Màlaga.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

En la primera part d’aquest article, Si el TC tomba l’Estatut (I): La quarta estratègia, parlava del camí que hem seguit per arribar fins aquí. Ara és l’hora d’analitzar què podem esperar raonablement del futur immediat en relació a l’Estatut. Com ja vaig avançar, em centraré en què pot dir el Tribunal Constitucional i quina seria la relació lògica dels partits catalans en funció de les seves respectives estratègies.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB, entrevistat per Gemma Aguilera al setmanari El Temps (02/01/08): 

“El model d’Espanya dels darrers anys ha estat esbiaixat en contra del territori i d’una economia com la catalana. El model de “campions nacionals” és un model basat en grans empreses que tenen la seu a Madrid, oposat al teixit productiu de Catalunya, que de veritat reconeix la importància de la internacionalització.“ 

“La competitivitat envers Europa està perdent força a causa dels diferencials d’inflació que genera el model de creixement triat per Espanya, i ja no podem devaluar la pesseta. El diferencial d’inflació en que s’està basant el creixement espanyol perjudica més el teixit productiu més acostumat a competir internacionalment, és a dir, el català.”

“Ja hem pogut comprovar que l’estratègia espanyola de “campions nacionals” erosiona el creixement de l’economia catalana”.

A Catalunya paguem impostos de primera i rebem serveis de tercera. Aquesta és una frase que sentim habitualment, però que no desperta cap tipus de revolta ni de plantejament seriós. Si fem el càlcul de sumar el total d’impostos directes, impostos indirectes i taxes diverses, i ho dividim pel total d’habitants, veiem que som un dels països amb major pressió fiscal de la Unió Europea. I si en paral·lel, revisem a través dels indicadors que ens mostren els estudis, la qualitat i la quantitat dels serveis públicsdels que disposem, observem com estem a la cua d’Europa en prestació de serveis.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

 

 

Després de l’anterior article 50+1 -que em sembla un tema que no podem deixar de banda, degut a les reiterades postures enganyoses i antidemocràtiques que demanen majories qualificades per a una de les dues opcions d’un futur referèndum d’autodeterminació-, hi ha un altre tema de gran interès: Com cal actuar en les properes eleccions estatals des d’una clau catalanista i/o independentista? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Aquest 2008 promet emocions fortes a l’Estat. D’aquí a dos mesos, mal comptats, eleccions al Congrés i al Senat, amb uns resultats que es preveuen molt ajustats. Avui mateix, la Vanguardia publicava una enquesta molt oportuna. L’escenari que dibuixa és sensacional: el PSOE guanyarà les eleccions per tants pocs vots que, si Catalunya fos ja independent i, per tant, els resultats en aquest territori “no comptessin,” la formació política vencedora, a nivell estatal, seria, i per golejada, el Partit Popular.

És fantàstic imaginar-se aquest escenari, especialment quan observem com, des de fa uns anys, a la resta de l’Estat, la principal formació política de l’oposició, ha caigut, gràcies, en bona part, al discurs contundent i incendiari que s’emet des de les ones de la COPE, en el radicalisme més ultramuntà, en el fanatisme més absolut. A la dreta manen de fa un temps, en matèria de moral, les velles doctrines de la fe -escomesa contra el matrimoni homosexual, atac sense quarter a l’escola laica, al dret de les dones d’interrompre l’embaràs-; en matèria mediambiental, la negació completament acientífica del canvi climàtic; i a nivell de relacions internacionals –recordem la guerra a l’Irac- el menyspreu total a les resolucions dels organismes internacionals i la conseqüent defensa de l’ús de la guerra com a mitjà per crear més conflictes, que no per resoldre’ls, clar.

Doncs bé, davant del perill que se’ls apropa, els líders de l’esquerra espanyola, en lloc d’atacar democràticament tots aquests plantejaments tan retrògrads, sembla que preferiran –ho diuen els saberuts analistes- enterrar el cap d’estruç sota terra i, en canvi, unir forces amb els conservadors en allò que realment els agermana: el discurs espanyolista, la negació de la plurinacionalitat de l’Estat i la càrrega contra l’exercici del dret de lliure determinació. (El fantasma de l’incansable Ibarretxe s’apropa en forma de referèndum el proper mes d’octubre). Talment, aquests progressistes de saló ens estan demostrant que el vell tòpic de l’”España roja antes que rota”, si bé canviant el vermell intens per un color blau ben llampant, encara funciona, i que, per evitar l’esmicolament de la seva Espanya eterna, són capaços, si cal, de negar la teoria de l’evolució i consentir –a Navarra ja ho han fet- que la dreta reaccionària ocupi parcel·les de poder cada cop més àmplies.

Molt bé, davant d’aquest panorama desolador, els partits polítics de centre i d’esquerra de Catalunya, què faran? ¿Potser és massa obvi recordar que els plantejaments de la dreta espanyola reaccionària són bandejats, per damunt de sentiments identitaris, per més del 85% de la població, és a dir, per totes les forces polítiques, excepte el PP local i, potser, en matèria de moralitat, pel pietós Duran i Lleida i els seus acòlits?

A mi, particularment, m’agradaria que s’actués en bloc; que per poder garantir que la vella moral franquista, irracional, no torni a imposar-se, l’Espanya presumptament progressista accepti, de la seva banda, i a curt termini, l’establiment d’un sistema financer just, el traspàs de la gestió dels aeorports o l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals, per citar uns exemples de l’actualitat més recent. I si no és així, que els nostres representants a Corts es neguessin, de bon principi, a prendre part a les votacions al parlament espanyol. –I ja s’espavilaran amb la dreta teocràtica!-. Ep, això sí, si us plau, caldria assegurar –podríem demanar un dictamen previ al consell consultiu, o al de l’Estat (espanyol), tant hi fa- que els díscols diputats i diputades de les circumscripcions catalanes, malgrat les conseqüents i reiterades inasistències al Ple, continuaran cobrant les seves remuneracions de forma íntegra i puntual. No fos cas.

És inevitable caure en els tòpics més infumables. Cal iniciar l’any amb bons propòsits i projeccions de futur; dues coses tant inevitables com les valoracions que se’n faran al desembre, amb fàcils resums de com ha anat tot i poques explicacions del que ha passat. Són llocs comuns a on el calendari ens du cada 12 mesos, i poc podem fer per resistir-nos-hi. Som-hi, doncs, amb les projeccions de futur (que espero no haver-me de menjar amb patates d’aquí a 366 dies).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »


Visites

  • 33.518 hits
gener 2008
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.   febr. »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Enllaços més consultats

  • Cap

Arxiu

RSS Marc Arza

  • Microblog a cop de twit (recull 55) Desembre 31, 2018
    Recull de twits dels últims mesos, tal com raja:Un sol pobleUn país amb tants ciutadans vinguts de fora només sobreviu com a societat viable a través de la integració. I només hi ha integració quan hi ha un projecte obert i atractiu. (1/2)Per això a la Revolució dels Somriures el somriure era més important que la revolució. Per això cal recuperar el somriure […]
    noreply@blogger.com (Marc Arza)
Anuncis