La crosta populista

Existeix una visió de l’administració catalana que és comuna als mitjans espanyols, tant als d’esquerres com als de dretes. La interpretació fàcil consisteix en donar la imatge d’una Generalitat anquilosada per uns governants nacionalistes que viuen ancorats en una visió identitària i conservadora del país . Segons aquest raonament totes les misèries de l’autonomia catalana serien responsabilitat dels ineptes polítics catalans, “son los catalanes aborto monstruoso de la política”, que deia Quevedo. Mentre els pocs èxits sempre seran gràcies a l’eficient gestió de l’administració central. I aquest seria el punt de vista habitual entre militants i simpatitzants del PP, C’s i PSOE.

El problema de la gerència del PSC, -poc avesada a fer seguiment i interpretació de la realitat a través dels mitjans pensats i escrits en català-, està en què un cop al govern els arguments que llegeixen als seus diaris no els acaben de coincidir amb la realitat amb la que han de fer quadrar els pressupostos. A tots aquells que no siguin capaços de fugir del populisme la impostura els portarà al naixement de la nova criatura, no cal enfrontar-se al partit mare, no calen interpretacions oposades depenent si el discurs es fa a un costat o l’altre del pont aeri, direm que la culpa és dels anteriors governs de CiU amb el PP com aliat, i per la llei de l’embut ho farem empassar als ciutadans, vulguin o no ho vulguin. Si després arriben les contradiccions, -com farem creure a la ciutadania que amb la RENFE no hi teníem res a veure?-, repetirem la consigna tantes vegades com calgui, crearem confusió, així aconseguirem finalment imposar el nostre llenguatge i allò dubtós es convertirà en la nostra veritat, única i indubtable. En aquesta línia és com hauríem d’interpretar les declaracions de Joan Ferran, Manel Mas, l’editorial de “El País”, o la cridòria anunciant l’arribada dels indis. La desinformació serà el principi de tota acció política. Així ens deia l’editorial “Trampa y bochorno” del diari madrileny:

Pero lo más bochornoso fue la actitud de CiU. Todo el mundo sabe que el balance de su dedicación a las infraestructuras durante los 23 años de su Gobierno se aproxima a la nada: en los años en que la autonomía madrileña de Alberto Ruiz-Gallardón construyó 101 kilómetros de metro, Pujol contabilizó 10, algo que perjudica al transporte de miles de pasajeros y que contribuye a la saturación de las Cercanías de Renfe, la coartada de la convocatoria.

Editorial que PP i C’s van fer seva amb satisfacció, dies després en Francesc de Carreras escrivia a La Vanguardia:

Igualmente escandalosa es la construcción del metro en Barcelona y su zona de influencia: ninguna estación nueva en los últimos cuatro años. Mientras Madrid ha construido 110 kilómetros de metro, Barcelona en igual periodo y con idénticas condiciones de financiación, es decir, en igualdad de condiciones, no ha llegado a construir ni el diez por ciento de Madrid. Ahí están las cifras.

Mateixa argumentació que podíem escoltar aquells dies en la majoria dels cabdills socialistes. Així és com amb quatre fases fetes i excés de sofismes responsabilitzen en Pujol del desgavell actual de la Renfe. Ara ja només cal repetir l’invent tantes vegades com calgui fins que els ciutadans acabin confosos sense saber si la RENFE la gestiona l’estat central o la Generalitat.

El més indignant és veure com molts dels que bramen el nou invent antinacionalista saben perfectament quins són els problemes de la gestió de l’ampliació del metro de Barcelona i quins són els defectes del finançament del metro de Madrid. Obliden aquests senyors informar que bona part de la inversió al metro de Madrid està finançada amb fons de cohesió europeus. Descuiden que la magna obra està gestionada per una empresa de caràcter públic anomenada Mintra que arrossega un deute superior als 2.400 milions d’euros -amb tants doblers en tindríem prou i de sobres per pagar un TGV de Perpinyà a Alacant- . Ometen que la senyora Esperanza Aguirre va intentar desviar comptablement aquest deute com a privat i que la UE va obligar a requalificar-lo com a públic i computable dins l’endeutament de la CAM. Un total de 2.400 milions que algun dia hauran de pagar els madrilenys, o pot ser no? Aquest és el secret dels 110 quilòmetres de metro, i no pas la bona gestió dels governants dels nostres veïns.