Amb certa tristesa i perplexitat, he seguit la petita tempesta que s’ha generat entorn a les darreres declaracions de l’empordanès Jofre Bardagí, cantant de Glaucs, respecte la presència de banderes als concerts de la formació.

En una entrevista a La Vanguardia digital (desconec si també aparegué a l’edició en paper del diari del Grupo Godó), el fill del mestre Bardagí afirmava que, a ell, veure estelades mentre actuava li produïa por i, fins i tot, fàstic.

Lògicament, els amics de La Vanguardia, sempre tan obstinats en fomentar la música en català, no van tardar ni dos segons en publicar l’estripada, amb lletra ben grossa, com a titular de l’entrevista.

Un cop publicada, un nombre important de seguidors d’en Jofre van mostrar la seva indignació i el cantant va haver de córrer, infantilment, a matisar el titular i a dir, més o menys, que la frase s’havia tret de context, que ell estimava el país, que si gira, que si tomba. En fi, obviant el patetisme de cadascun dels capítols de la història (des de les mateixes declaracions i rectificacions de l’artista, fins a la reacció dels fans, passant per la utilització que d’això en fa el diari del senyor comte) sí que m’ha molestat veure com ressuscitava, ni que fos per uns instants, el vell fantasma de la identificació entre cultura en llengua catalana i reivindicació nacional.

No es tracta, evidentment, de fer ara una defensa de la boutade parapostmoderna d’en Bardagí, (ja s’ho farà, el noi!) però sí que entenc el cansament d’una part important d’autors i grups que, senzillament, fan música en català i prou, i que no per això han de veure’s obligats a fer d’abanderats de cap causa col·lectiva.

I és que, en la malaurada història de la cultura catalana, d’exemples de personatges il·lustres traïdors al país o, simplement, abonats al tanmenfotisme, n’hi ha un munt. No cal viatjar gaire lluny en el temps, per trobar-nos dos altres empordanesos, Dalí i Pla, els quals no van escatimar mai ganes ni temps per fer la gara gara i col·laborar amb el règim franquista i, no per això, els deixem de reivindicar com a fills il·lustres de la pàtria, quan convé.

Vaja, que ara que la música en català comença a ser valorada fins i tot per les “elits” musicals barcelonines, tan poc donades a fer aquest tipus de reconeixements (tothom es rendeix davant la qualitat d’Antònia Font, els Mishima reben el suport de les discogràfiques espanyoles, els últims discs d’Els Pets són posats pels núvols per la revista Rockdelux, etc) ja em direu quin sentit té exigir “puresa de sentiments nacionals” als grups que utilitzen amb normalitat la llengua del país.

I ara penso també, anant més enllà de l’àmbit cultural, en tots aquells esportistes que, reiteradament, es veuen impel·lits a declarar la seva filies i fòbies nacionals cada cop que se’ls pregunta per la qüestió de les seleccions.

No ho sé, però tinc la impressió que repudiar ara d’aquesta gent, pel simple fet de sentir-se sentimentalment allunyats de l’independentisme, és, a banda d’injust, un error estratègic de consideració. I és que segurament fan més, ells, per la llengua i pel país, que molts dels polítics sobiranistes que votem (i que seguirem votant, ai las!) i que, fins ara, han estat incapaços, per exemple, d’obtenir el reconeixement de les seleccions esportives nacionals o, tornant a la música, de garantir la presència normal de grups i cantants en català (o en basc, o en gallec!) als mitjans de comunicació estatals, i fins i tot nacionals (mentre escric l’article s’executa l’ordre de tancament dels repetidors de TV3 al sud del països catalans. RIP per la cultura catalana al País Valencià).