Del discurs de l’Artur Mas sobre la Casa Gran, m’agradaria destacar-ne la part final. El final de tot. Quan parla de la regeneració de la democràcia.

Crec que, més enllà de les (necessàries) reflexions sobre el paper del catalanisme i la seva evolució per respondre als nous temps (d’on espero que avanci un posicionament independentista de CDC), les reflexions sobre la regeneració democràtica, tot i que no ocupin gaire lloc són molt i molt necessàries al nostre país. Sobretot, les llistes obertes i les circumscripcions petites.

Avançar vers un model anglosaxó (o, com a mínim, alemany) de votacions seria un gran què en un país com el nostre, petit però molt divers geogràficament i social. Necessitem que els electors s’identifiquin amb una colla de polítics que han de respondre de manera més directa a les peticions que se’ls fan. Avui, els diputats viuen protegits per la cuirassa dels partits, que defensen aferrissadament als polítics que necessiten (vegi’s l’escandalós cas de Magdalena Álvarez) i els llencen com un mocador brut quan ja s’han cremat massa (vegi’s Joan Clos).

Però una regeneració d’aquest tipus, en forma de nova llei electoral, serà difícil de fer avançar, per les reticències que aquests canvis han provocat sempre en el PSC. Crec que el PSC representa avui la llosa més grossa que té la societat catalana per avançar envers els reptes de futur, tant a nivell de catalanisme com de regeneració democràtica. Si avui a Catalunya hi ha un partit gran i fort, amb les estructures tensades i la militància entregada, aquest és el PSC. I això no ho volen perdre.

CiU, sobretot CDC, mai ha estat un partit en el sentit dur del terme, sinó més aviat un moviment a l’entorn de Jordi Pujol per fer-lo president i tirar el país endavant. A la seva militància, les assemblees i els congressos se’ls fan pesats i el concepte d’alliberats pel partit pràcticament no existeix. El PSC, per contra, té unes estructures ben greixades i provades, amb molta gent de gran experiència en diversos nivells administratius i amb un ferri control de determinats mitjans de comunicació. Aprovar una llei electoral que primi l’excel·lència dels candidats per sobre de la fortalesa dels partits aniria en contra dels punts més forts del PSC.

És per aquesta reticència a la regeneració democràtica, junt amb els discursos contraris a moure el catalanisme envers una posició més sobiranista (per cert, un discurs compartit amb UDC) que crec que avui el PSC representa l’immobilisme polític més ferri, quasi podríem dir que el conjunt d’administracions locals i provincials que fa trenta anys (30!) que controlen representa avui el reaccionarisme català, ja que no volen fer ni un pas endavant. “Que no ens toquin la menjadora!”

I per cert, avui que sento tothom criticar el PNB i el BNG per no reprovar la ministra Magdalena Álvarez, la que se’ns en riu a la cara… Almenys el PNB i el BNG han aconseguit vint milions d’euros per als seus països (eps, pagats dels impostos catalans!), però recordem que els catalans tenim els diputats del PSC que han votat tots en bloc per mantenir el lloc de treball d’aquesta bandarra. Per què ningú demana comptes a les votacions del PSC?

Ja se sap, els diputats del PSC representen els ciutadans ou, els qui se senten catalans a l’interior però gaudeixen de la closca de ser espanyols per fora. I aquests ciutadans, avui, no volen que canvïi res. Són els reaccionaris del segle XXI.

Anuncis