La Casa Gran de la Gent Gran. Molta gent i, la majoria, de mitjana edat o ja avançada. No em sembla un detall poc important, tot i que no se n’ha parlat gens. Després de llegir unes quantes notícies i opinions sobre el tema, i deixat passar un temps prudencial per refredar les idees, faig la meva particular crònica comentada dels fets viscuts dimarts passat al Palau de Congressos.

És d’agrair que per primera vegada un partit polític convidi en zona reservada, juntament amb personalitats, polítics i periodistes, un grup de blocaires, entre ells un servidor. A partir d’aquí, que cadascú faci la seva pròpia reflexió sobre aquest fenomen anomenat “bloc”, com a mitjà de comunicació anàrquic però, alhora, ple de força per a crear opinió. Si bé podem acceptar que no és un mitjà uniforme de masses -com els que coneixem-, també podríem dir que forma un grapat de grans d’arena que van directament als ulls i a les orelles de polítics i periodistes que, al cap i a la fi són els que acaben publicitant les idees que es van coent a la blogosfera. Els blocs no són un mitjà de masses, són molts mitjans que arriben als mitjans de masses i aconsegueixen crear opinió.

A mi hi ha qui em titlla de filoconvergent i hi ha qui em titlla de Cupaire, i en part tots tenen raó, perque el què m’interessa és aconseguir un objectiu clar de llibertat i respecte, i els partits són mers mitjans a utilitzar. Per això, m’agradarà descriure i opinar dels fets tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

Per sobre de les més de 3.000 persones que omplien el Palau, es palpava en l’ambient que estàvem davant d’un fet polític de transcendència i que CDC segueix al peu del canó. Això és bo. Tenia un seient reservat, però no em va ser possible ocupar-lo, ja ho havien fet per mi i les aglomeracions no permetien discutir amb un mínim d’educació. Fins al punt que al començar la conferència va haver-hi una petita i grollera picabaralla entre dos persones d’avançada edat i la resta intentant fer-los callar. Patètic. Entre el públic, molta corbata i molta gent gran. De la mateixa manera que el diari AVUI té un problema en la renovació de la seva clientela, com ja vaig explicar, si aquest públic allí present és representatiu de la base social de CDC, tenen un problema, i aquest es diu “rejoveniment” i no “refundació”. I, la gent jove ja sabem què vol, que se li parli clar i català que, tot i tenir molt temps per davant, no està disposada a perdre el temps amb mitges tintes. Si els anys 80’s ERC tenia una parròquia molt fidel però amb poca energia vital i poc temps per endavant per a dur-la a terme, potser CDC s’ha envellit amb l’entrada de segle. Això pot ser bo o dolent, depèn de com ens ho mirem. A efectes de partit i vells càrrecs, és dolent, però… si els joves demanem una altra cosa, potser hauran de canviar d’estratègia. I, l’acte del 20N és un petit pas endavant, però de ben segur que no serà l’últim.

L’escenificació, tant entre el públic com a la tarima, va ser molt neutre, conservadora, sense banderes, ni aixecades de veus, pocs moments (tot i que significatius) d’èxtasis col·lectiu, sobrietat en la presentació, fins al punt de suprimir les sigles de CDC per les del nou lema de la Casa Gran del Catalanisme i el seu corresponent logo (austeritat que em recorda un acte d’ERC que vaig comentar el 2005). Una pantalla gran amb fons blau (calia?) i una bandera catalana com a única ornamentació. Mas al mig i un simple faristol. No cal res més i no és recomanable si el què vols és transmetre centralitat i transversalitat.

Un vídeo projectat en pantalla gran d’uns deu minuts va precedir la conferència d’hora i mitja d’Artur Mas. Era l’abans i el després de la refundació. Retransmetia un passat nacionalista d’un segle de durada, ben estructurat i força transversal en els seus protagonistes, per passar a la “lectura” de 48 pàgines de conferència per descriure el Catalanisme del segle XXI. S’ha substituït per sempre el terme “nacionalista” pel de “catalanista”? Si és així, no tinc cap dubte que els passarà el mateix que a la gent del Tripartit, que tot i refundar-se en Entesa, en la mentalitat col·lectiva segueix havent-hi el terme Tripartit. O sigui, canvi de paraules per arribar a “Mas de lo mismo”.

Però, anem a pams, perque l’interessant de la conferència no és ni la sensació que va transmetre ni el gruix del què s’hi va dir, sino més aviat els petits detalls que es van poder captar. Ja n’he dit un d’important: L’edat del públic.

En paraules de Mas: “La meva única pàtria: Catalunya” (la dels 7 milions, que diu ell). Una de freda i una de calenta. Queda clar, el primer, fins i tot, el principal i únic, és el teu país, Espanya queda en un terme secundari, però en tota la conferència ni una referència a la resta de Països Catalans. No calia, fins i tot podem discutir del terme i de la relació que hem de mantenir, però ho trobo una falta de respecte a poques hores de saber-se més males notícies sobre la recepció de TVC al País Valencià com un atemptat a la llibertat d’expressió i la preservació del fet diferencial cultural. No costava res colar una petita referència, ni que fos subtil com tot el què es va dir. En el mateix sentit, les reiterades referències a Finlàndia i Irlanda, països on emmirallar-se, no costava res tampoc colar alguna nació sense estat que es trobi en un bon moment econòmic i d’innovació social. I, el Lehendakari? Molt parlar de la “Catalunya Global”, però aquesta no serà res si no comencem per solidaritzar-nos amb els que tenim més a prop i amb els que tenim problemes comuns que ens afecten.

Trajo negre, camisa blanca i corbata blaugrana. Uns colors que ja han viscut la seva particular refundació, i amb èxit! “S’ha acabat l’etapa de modernitzar Espanya”. Ben dit, ara cal portar-ho a la pràctica, perque si ni modernitzem Espanya ni tenim els mínims (i el què ens pertoca) per modernitzar-nos nosaltres, què hi fem aquí? Per cert, un altre petit detall. El terme “Espanya” -constantment utilitzat per en Mas- no ajuda a posar els punts sobre les “is”. Si no ens recordem de la resta dels Països Catalans, si no deixem clar que formem part d’un “Estat Espanyol”, és a dir, una entitat administrativa, política, com podem donar un pas endavant en la mentalitat col·lectiva que tant va deixar entendre que volia canviar? Es pot ser moderat en el to, però s’ha de parlar clar i català. Centralisme i moderació en l’acció, radicalitat en les idees.

Més detalls. Va dir literalment que Espanya va perdre les colònies externes a finals del segle XIX i, ara, no vol perdre “les colònies internes”. Això és parlar clar. Una de freda i una de calenta. Seguim rascant, a veure què trobem.

“És català qui se’n sent o qui viu a Catalunya i vol ser-ho”. Punt i a part a la definició pujoliana que només requeria viure i treballar per ser-ne considerat. Ara, a més, cal voler-ho. I, amb l’acció de voler, dones responsabilitat als seus ciutadans, fas que si volem que la cosa que vols vagi pel bon camí, t’hi impliquis. Ja no som simples espectadors, ara en som corresponsables. Això és bo. Però, i el que no hi viu a Catalunya? No pot ser català? On és la globalitat? Hi ha uns 300.000 catalans dispersos pel món, i s’han de tenir en compte.

Abans de començar a desglossar els 4 grans eixos del nou ideari convergent, va deixar anar per primer cop la frase de la nit: “dret a decidir”. Primers aplaudiments forts i sentits. Respecte als moments dels aplaudiments, fet clau a tenir en compte, em remeto al què ja vaig comentar de l’article de Francesc Puigpelat a l’AVUI de dimecres. Si CDC té bases, i aquestes són el públic que hi havia el 20N, l’aplaudiòmetre va deixar ben clar què volen sentir i, més encara, què volen veure plasmat en fets.

I, quin és el futur d’aquest “nou” Catalanisme? Doncs, en Mas el va distribuir en quatre grans eixos: 1) La Nació plena. 2) Catalunya, un país capdavanter. 3) La Catalunya Global. 4) Dret a decidir dels catalans.

Aquí, o jo no vaig entendre algunes coses, o els mitjans han interpretat massa optimistament alguns punts dels exposats.

Quan parla de Nació plena, en cap cas parla en termes territorials, si no més aviat en termes sentimentals, d’esforç, treball, autoexigència, qualitat de país,… “El Catalanisme s’ha d’ocupar de l’ànima de la nació”, va acabar subratllant. Enmig de tot aquest llistat de propòsits, va deixar entendre que cal aconseguir que els catalans sentin el país com a seu, més que voler més quotes de poder i va justificar la nació sense estat, per tant, entén que es pot sobreviure sense els mateixos drets que la resta de nacions amb un estat al darrera (que no a sobre, aplastant, com és el cas!). “Hi ha moltes nacions sense Estat, però cap Estat sense una nació al darrera”. Però es va descuidar de dir que hi ha Estats amb varies nacions, però només una amb tots els drets. I, relacionat amb això, ja que va fer tant d’èmfasi amb la immigració dins d’aquest primer eix, a la qual demanava responsabilitat en drets i deures, com pot no demanar el mateix a totes les nacions d’un mateix Estat? És a dir, si a un immigrant li demanes el compliment dels mateixos deures que a un autòcton, a totes les nacions d’un Estat els has de demanar el mateix, ni més ni menys. Si una nació (la castellana) té més drets i menys deures que les altres (catalana), algú et podrà justificar que un immigrant tingui més drets i menys deures que un autòcton de tota la vida. No sé si m’explico… El “contracte social de drets i deures dels immigrants” que va reclamar hauria de ser també “el contracte nacional de drets i deures” com a requisit mínim per seguir formant part de l’Estat Espanyol. Que ho proposi, i si no l’accepten, un motiu més per reclamar un estatus propi dins la Unió Europea. [El tema immigratori, un nou punt en l’aplaudiòmetre].

En el segon gran eix del renovat ideari Catalanista “Catalunya, un país capdavanter”, entren en escena els miralls de Finlàndia i Irlanda, com a exemples a seguir. Els darrers 20 anys aquests dos “Estats” han progressat molt significativament, sobretot en: 1) Model educatiu (cal invertir en el professorat, a canvi de bons resultats i lluitar contra el corporativisme). 2) Vitalitat demogràfica (augmentar la taxa de natalitat, sobretot, en els no immigrants, ja que és on la taxa està sota mínims). 3) Model econòmic. 4) Nivell d’infrestructures i equipaments (segona vegada que surt l’expressió “dret a decidir”). 5) Sostenibilitat mediambiental (tema força tractat). 6) Estat del benestar (justícia social. Dret a escollir entre públic/privat).

[El terme Catalanisme, en el context el tracte com a una ideologia per sobre de l’eix ideològic (esquerra-dreta) i, en part, també sobre l’eix identitari (Catalunya-Espanya)].

S’acosta el moment àlgid (per esperat) de la nit, però abans encara sorgeix un nou eix en forma de concepte de segle XXI: La Catalunya Global. És un apartat molt interessant, la situació de Catalunya com a referència Mediterrània del món (una mica Maragallià?). Però, embargat per l’obsessió de la prudència, es perd en la defensa d’un món idílic, on les fronteres físiques -segons ell- no són cap barrera. Estem en un món cada cop amb menys fronteres, interdependent, on les úniques fronteres que cal suprimir són les “fronteres mentals” (i es senyala el cap reiteradament!). En aquest punt surt la bena més idealista i utòpica de la centralitat mal entesa. Per Mas, el Catalanisme és la centralitat, però cada cop més, el debat és independentisme-unionisme, i cal que la gent es comenci a posicionar. Si el públic, com ja he dit, marcava un dèficit de vitalitat, com pot pretendre fer del catalanisme la centralitat d’un debat que ja està a l’agenda política. En el fons, la conferència del 20N és un primer pas, petit, però ja imparable cap al sobiranisme.

I, aquí arriba el moment més esperat de la nit: Dret a decidir dels catalans. Com deia, els mitjans l’han interpretat massa optimistament. Una cosa és la frase literal i, una de ben diferent, l’explicació que en va donar, enmig de massa relativitzacions. Com a fet més destacable és la utilització dels conceptes “dèficit fiscal”, “balances fiscals que no es publiquen”, “infraestructures”, “intervencionisme de l’Estat” i “dret de decidir”. Per tant, ja tenim els conceptes bàsics per a una opció sobiranista. Ara bé, el problema va venir amb els matisos. Diu que “cal superar la situació de dependència” i que només ho pot aconseguir el catalanisme. Accepta que és difícil i –important- “ja no cal que ens fem els simpàtics amb l’Estat” (ja que no serveix de res) (un punt més a l’aplaudiòmetre!). Resumeix la pedagogia que s’ha fet els darrers 30 anys i conclou que ha sortit massa car (més aplaudiòmetre!). A canvi no hem rebut res significatiu, “nosaltres volem un Estat plurinacional i ells un d’uninacional”. “El preu de la pedagogia no pot ser tan alt com per deixar de ser un mateix” i segueix, “la millor pedagogia és fer les coses bé” (sic!).

Sembla que s’escalfi la cosa amb el què ve a continuació, però, si ho interpretem atentament no n’hi ha per tant. Si el TC tomba, ni que sigui una mica, l’Estatut de la Moncloa (2006) -del qual diu que “no és l’estació final del projecte- (aplaudiòmetre), si el “desnatuarlitza” matisa, com caldrà actuar? 1) “Consulta al poble” (aplaudiòmetre molt fort!). Però, si no autoritzen la consulta, 2) Votació al Parlament (com a representants del poble), 3) Formació d’un Govern “de tots els partits” que van defensar l’Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre de 2005 (és el Govern de concentració nacional que demanava ERC?), 4) Compromís del nou Govern de votar a Madrid el mateix que es defensi a Catalunya (tinc com un Dejà Vu), 5) Si no és possible tot això, convocatòria d’eleccions.

Bé, a primer cop d’ull té molt bona pinta, però queda clar que anant de moderats no ens autoritzen el punt 1, el Tripartit no es trenca si no és a canvi d’un missatge sobiranista clar i, per tant, passem directament al punt 5, eleccions. Dins del meu optimisme de mena, ho considero un pas molt important, tant en la utilització dels termes, com en la idea, però encara no s’ha aconseguit l’objectiu de reconversió sobiranista de CDC i, mentre hi hagi UDC, la cosa està en stand by. Em sembla -malauradament- que cal una nova derrota de Mas a les urnes perque les coses canviïn.

Enmig d’aquest pseudo full de ruta, torna a sorgir l’expressió de la nit. El dret a decidir “ha de ser sobre bases sòlides”, la frivolitat és mala companya de viatge, diu. El què està bé és que relaciona el dret a decidir amb la “democràcia en estat pur” (Carod?) i que el futur depèn de nosaltres i no pas de Madrid ni Brussel·les. Aquests dos punts m’agraden. Qui pot defensar la no democràcia? I, també és bo acceptar que som nosaltres els responsables, no depèn de ningú més. Per tant, si volem, ho aconseguim. És qüestió de ficar-s’hi.

Com a aspecte negatiu de la contextualització del “dret a decidir” que fa és que el dilueix “per temes”, és a dir, suprimeix el debat independentisme-unionisme per un debat abstracte on el “dret a decidir” es basa sobre cada tema en concret: infrestructures, recursos, concert econòmic (molt important la utilització d’aquest concepte! (em recorda un acte d’ERC a mitjans dels 90’s al Parc de la Ciutadella, allà va començar tota aquesta reclamació)),… Per tant, queda massa obert, què és decidir en infraestructures? Què és decidir sobre els recursos?… Això és fer volar coloms. Però, bé, es comença pels conceptes, es comprova que no n’hi ha prou, i ja arribaran les concrecions. Temps al temps.

I, per acabar, deixa caure uns petits apèndixs als quatre grans eixos del nou (seu) catalanisme, que em semblen molt interessants per a recuperar la confiança política: 1) Limitar mandats, 2) Acabar amb les llistes tancades (no ho concreta, però ja és un pas molt important) (sobre això, també n’ha parlat en Duran i Lleida), 3) Respectar la llista més votada (no hi estic d’acord o, almenys, no sempre), 4) Rendició de comptes dels partits, i 5) Facilitar a la societat civil per tal que presti serveis públic de forma voluntària durant un temps, amb la seguretat de poder tornar a la vida laboral anterior un cop exercits (caldrà explicar-ho, però té molt bona pinta).

Una breu menció al “mestre” Pujol (més aplaudiòmetre”) i fi de festa. Sabor de boca agredolç, però sabedor que és un pas més -encara que no suficient- en el procés imparable de sobiranització de CDC.

Si bé és poc, no es pot negar que anem pel bon camí. En aquests moments CDC està castigada de cara la paret i té el pati a l’altra banda. Si vol sortir a jugar ja sap el què ha de fer. Esperem que es cansi ben aviat i el càstig hagi servit per alguna cosa, per redreçar-los.

Anuncis