Què voleu fer-hi! Es tracta d’un element entranyable, especialment per als espanyols. Actua amb naturalitat; diu allò que pensa. Es fa vell i el seu humor no és el que era, cert, però no deixa mai de somriure quan ens saluda des de la distància. És de tracte amical, sens dubte. I és feliç. Ha fet allò que ha volgut durant tota la vida. Algun episodi fosc i trist a la seva llarga biografia? Potser sí. Accidentalment va matar el seu germà gran i això el va convertir en príncep hereu. I va secundar un dictador sagnant, que anul·lava llibertats i torturava i assassinava els seus oponents. Tant s’hi val. Ell en va sortir airós, victoriós, de tot plegat.

 

El van coronar rei a la mort del sàtrapa, i ens va conduir, asseguren els aduladors, a la benvolguda democràcia. Malgrat les males llengües, els cronistes oficials ens remarquen, cada dos per tres, que, ell solet, ens va salvar amb decisió d’un cop d’estat preparat per un dels seus antics col·laboradors. Més tard, va casar, bé o malament, els seus tres fills i va esdevenir avi, amb la qual cosa va assegurar la continuïtat de l’estirp. Els primogènits de les futures generacions també seran caps d’estat per gràcia divina i constitució terrenal. D’intel·ligència tan i tan limitada –coincideixen tots- que difícilment, per mèrits propis i per oposició, hagués accedit mai a ocupar una plaça de servidor públic a les escales més bàsiques de l’administració, ell, en canvi, ha arribat a ser el funcionari de rang més alt i més ben pagat que coneixereu. I sí, se’l pot criticar pels seus fets, però, ep, sempre amb el respecte degut, tal com ara diuen, fins i tot, els portaveus de l’independentisme republicà institucionalitzat.

 

Així, si en creméssiu una fotografia, les forces de l’ordre us durien, volguéssiu o no, a les portes d’un jutjat, a 600 quilòmetres de casa, i un fiscal ben instruït maldaria per fer-vos visitar, forçosament, les presons del país, una temporada. I si en féssiu escarn, d’ell o de sa graciosa família, us hauríeu de rascar ben a fons les butxaques per pagar-ne multa. I encara sort. A ell, en canvi, sí que li és permès, entre d’altres malifetes més o menys banals, de llegir en públic discursos (preparats per altres, clar) que neguen la persecució a la qual fou sotmesa la llengua amb la qual escric, -ell, que va ser còmplice d’un règim que quasi la fa desaparèixer del tot-. o de practicar la caça furtiva quan es distreu –totes les despeses de franc- més enllà de les fronteres del reialme, o bé de saltar-se les regles més elementals de la diplomàcia i fer el ridícul en trobades internacionals de primers mandataris. És i serà, fins a la mort, un complet irresponsable (per no dir un inepte), però els seus súbdits, com si fos un autèntic bufó, li seguiran rient totes les gràcies. Veritablement, és un tipus amb sort.