Fa dues setmanes vaig baixar a l’Alcoià a passar tres dies en una casa rural situada al poblet de Penàguila penjat a la serra d’Aitana fent frontera amb la Marina. Allà, fent la vida de bar que no faig al Masnou, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb una bona colla de persones del poble. Un dels autòctons em va regalar diverses frases colpidores que traurien la son al més adormissat. Parlant sobre la llavors futura visita del Barça a terres alacantines, l’home em va justificar l’enorme expectació del proppassat partit Alcoià-Barcelona amb un: «Ací, els que som catalans, som del Barça». Més endavant quan la conversa ja es referia a les grandeses de la comarca i la tranquil·litat i bellesa del municipi em va parlar d’un home de Sabadell que hi havia anat a viure. Es va referir a ell d’una manera pràcticament involuntària com un «català-català». No us sobta la diferenciació entre els «catalans d’ací» i els «catalans-catalans»? Està clar que la seva manera de parlar denotaven poca influència político-històrica i representen més aviat a una persona que s’autoanomena català quan s’està referint a l’àmbit cultural i lingüístic al que pertany. En Fuster a aquest àmbit cultural, lingüístic i històric l’anomenava l’àmbit nacional, en concret àmbit nacional català.

Arrel d’això, llanço una pregunta a l’aire: Com és que a molts principatins o catalans-catalans (com s’hi hagués referit el penaguilenc del bar del poble) prenen com a referència el model nacional, que els pesi o no, coincideix plenament amb el dels blavers o els de la tercera via valenciana? Hi ha gent que pensa que al País Valencià (o a voltes fins i tot Comunitat Valenciana) la gent no vol ni sentir a parlar de Catalunya. I és basant-se en el model blaver que menystenen el model nacional dels milers de les persones d’Alcoi, Morella, Vila Joiosa o el mateix Penàguila, aquells que se senten catalans. Però a més, molts principatins sovint projecten també a les illes i a la Franja de Ponent el sentiment anticatalà que els arriba de la ciutat de València. Moltes vegades són els propis mitjans qui ens venen imatges difoses i poc reals de la realitat. No ens podem enganyar, els blavers i també la tercera via, són posicions, una feixista i l’altra democràtica, de l’anticatalanisme cultural i polític i que a la pràctica s’apropen conscientment o inconscient a la identitat cultural i política espanyola. Però em sorprèn la percepció sobredimensionada que es té del moviment blaver malgrat estar situat gairebé exclusivament en la zona d’horta del País Valencià (i no tot és horta al País Valencià). Si els compatriotes valencians estan contínuament sotmesos a castig, a la resta dels Països Catalans també tot i la tangencialitat. Com s’explica si no que els blavers condicionin tant als catalans d’arreu que fins i tot es doni per perdut el País Valencià en la nostra reconstrucció nacional o articulació política? És cert que el camí no pot ser el mateix per assolir la independència a tots els territoris, però d’això a deixar-se condicionar encara que sigui remotament per la posició de persones que per construir la seva postura es basen en la irracionalitat més pura i la violència més agressiva, crec que és massa.
Un altre plantejament s’arrelaria en el pragmatisme de manera que la independència d’alguna part del territori (sobretot Catalunya) seria la bretxa per seguir alliberant al Poble Català. Aquesta opció és partidària que de que un territori concret inicii l’alliberament sense esperar a què la totalitat de la nació estigui preparada en bloc per fer el pas. Malgrat que no la comparteixo, en aquesta posició almenys li veig el sentit plenament català, no condicionat a cap forma d’espanyolisme.
Per finalitzar aquestes línies vull animar a qui tingui dubtes del que dic a anar a les muntanyes d’Alacant, on la taronja ja no hi arriba, per veure que s’hi cou. Per exemple a Penàguila!