Fa dues setmanes vaig baixar a l’Alcoià a passar tres dies en una casa rural situada al poblet de Penàguila penjat a la serra d’Aitana fent frontera amb la Marina. Allà, fent la vida de bar que no faig al Masnou, vaig tenir l’oportunitat de parlar amb una bona colla de persones del poble. Un dels autòctons em va regalar diverses frases colpidores que traurien la son al més adormissat. Parlant sobre la llavors futura visita del Barça a terres alacantines, l’home em va justificar l’enorme expectació del proppassat partit Alcoià-Barcelona amb un: «Ací, els que som catalans, som del Barça». Més endavant quan la conversa ja es referia a les grandeses de la comarca i la tranquil·litat i bellesa del municipi em va parlar d’un home de Sabadell que hi havia anat a viure. Es va referir a ell d’una manera pràcticament involuntària com un «català-català». No us sobta la diferenciació entre els «catalans d’ací» i els «catalans-catalans»? Està clar que la seva manera de parlar denotaven poca influència político-històrica i representen més aviat a una persona que s’autoanomena català quan s’està referint a l’àmbit cultural i lingüístic al que pertany. En Fuster a aquest àmbit cultural, lingüístic i històric l’anomenava l’àmbit nacional, en concret àmbit nacional català.
Arrel d’això, llanço una pregunta a l’aire: Com és que a molts principatins o catalans-catalans (com s’hi hagués referit el penaguilenc del bar del poble) prenen com a referència el model nacional, que els pesi o no, coincideix plenament amb el dels blavers o els de la tercera via valenciana? Hi ha gent que pensa que al País Valencià (o a voltes fins i tot Comunitat Valenciana) la gent no vol ni sentir a parlar de Catalunya. I és basant-se en el model blaver que menystenen el model nacional dels milers de les persones d’Alcoi, Morella, Vila Joiosa o el mateix Penàguila, aquells que se senten catalans. Però a més, molts principatins sovint projecten també a les illes i a la Franja de Ponent el sentiment anticatalà que els arriba de la ciutat de València. Moltes vegades són els propis mitjans qui ens venen imatges difoses i poc reals de la realitat. No ens podem enganyar, els blavers i també la tercera via, són posicions, una feixista i l’altra democràtica, de l’anticatalanisme cultural i polític i que a la pràctica s’apropen conscientment o inconscient a la identitat cultural i política espanyola. Però em sorprèn la percepció sobredimensionada que es té del moviment blaver malgrat estar situat gairebé exclusivament en la zona d’horta del País Valencià (i no tot és horta al País Valencià). Si els compatriotes valencians estan contínuament sotmesos a castig, a la resta dels Països Catalans també tot i la tangencialitat. Com s’explica si no que els blavers condicionin tant als catalans d’arreu que fins i tot es doni per perdut el País Valencià en la nostra reconstrucció nacional o articulació política? És cert que el camí no pot ser el mateix per assolir la independència a tots els territoris, però d’això a deixar-se condicionar encara que sigui remotament per la posició de persones que per construir la seva postura es basen en la irracionalitat més pura i la violència més agressiva, crec que és massa.
Un altre plantejament s’arrelaria en el pragmatisme de manera que la independència d’alguna part del territori (sobretot Catalunya) seria la bretxa per seguir alliberant al Poble Català. Aquesta opció és partidària que de que un territori concret inicii l’alliberament sense esperar a què la totalitat de la nació estigui preparada en bloc per fer el pas. Malgrat que no la comparteixo, en aquesta posició almenys li veig el sentit plenament català, no condicionat a cap forma d’espanyolisme.
Per finalitzar aquestes línies vull animar a qui tingui dubtes del que dic a anar a les muntanyes d’Alacant, on la taronja ja no hi arriba, per veure que s’hi cou. Per exemple a Penàguila!
8 comentaris
Comments feed for this article
Novembre 15, 2007 a 8:19 pm
Olla de Grills: Els Principatins i el blaverisme | El Senyor de les Muntanyes
[…] gairebé sempre al país. En aquest apunt faig una comparativa absolutament provocadora entre els principatins principatistes i els blavers! Espero us […]
Novembre 15, 2007 a 9:46 pm
Daniel Daranas
Preguntar-se el perquè d’un sentiment majoritari és un exercici de sociologia política. Per què la majoria de catalanistes del Principat pensen només en un projecte nacional per a la C.A. de Catalunya (la immensa majoria ja ni tan sols hi afegeixen la Franja de Ponent ni la Catalunya del Nord, que formarien el “Principat històric”). Per què? Mira, l’evolució ha estat així i sense realitat política institucional no hi ha nació. A la llarga, si no guanyem, els Països Catalans aniran estant cada vegada més lluny; perquè Alcanar i Portbou tenen en comú que voten, trien, els mateixos: Mas o Montilla? ERC, ICV, Ciudadanos, PP? Tripartit, sociovergència, pacte “nacional”? Hi ha un govern, una administració compartida. Te’n vas a Vinaròs i ja no és així, l’administració ja és una altra. I les administracions tenen molts diners i fan moltes coses i la gent s’acaba identificant amb el que hi ha. Pocs rossellonencs demanarien l’escissió de Catalunya i la incorporació a França si no hi hagués hagut el Tractat dels Pirineus que va iniciar una realitat diferent. Però va passar així, i s’ha perdut gairebé la identificació nacional a aquesta part del territori. Sort en tenim del factor cultural i lingüístic, perquè si no, malament aniríem.
Segur (vaig a dir una bestiesa, ja pel mateix preu) que si hi hagués una “dictadura europea” d’estat únic amb capital a Berlín, des de fa 300 anys, i ens estigués oprimint i no tinguéssim ni autonomia, tots tindríem un sentiment de Països Catalans (a no ser que ens l’haguessin anorreat completament, és clar); perquè no tindríem administracions separades. Les administracions fan molt, molt. Influeixen en tot.
La Copa del Rei i la Lliga mateix: al Barça no li podia tocar anar a jugar l’eliminatòria a Perpinyà, Ceret o Cotlliure. Això la gent ho va assimilant. Jo sóc del Sabadell. Si estàs a Tercera jugues “a Catalunya”, si estàs a Segona B o més amunt jugues “amb equips espanyols” (tot i que el grup III de Segona B és una “lliga nacional catalana”) i si puges a primera i quedes ben classificat vas “a Europa”. Si fundes una empresa has de complir la normativa de la C.A. de Catalunya i algun reglament espanyol i europeu. Això multiplica-ho en tots els aspectes excepte potser tradicions, producció literària i àmbits culturals, i allarga-ho en el temps, i tens la recepta perfecta per a la pèrdua del sentiment nacional unitari.
Tinc pendent de conèixer més el País Valencià.
Novembre 15, 2007 a 9:50 pm
El Croat Català
Molts creiem en un projecte nacional que inclogui tots els Països Catalans (es diguin com es diguin), però ens adonem que la feina ja és molt feixuga si només pensem en Catalunya, i pensar en incorporar altres terres la complica encara més. És una dosi de possibilisme.
Novembre 17, 2007 a 9:02 am
Joan
I no tota l’Horta és blavera. Ara, vist des d’ací baix, un projecte nacional és pràcticament impensable almenys en un boooon grapat d’anys.
Novembre 17, 2007 a 11:03 am
Toni Escandell
Jo soc del parer que els Països Catalans haurien de ser una federació. A mida que anessin alliberant-se, s’aniria muntant, això si, donant des del Principat tot el suport i fent tota la pressió que calgui. Pretendrà que tots anem a l’hora em resulta, com a mínim, descoratjador, prou feina tenim a Catalunya per posant-se d’acord en res.
Novembre 17, 2007 a 12:10 pm
Marc Arza
Deu ser perquè el catalanisme, el pancatalanisme, al País Valencià és tan minoritari que és inexistent. Tot just un 2-3% dels vots i una xifra similar d’espai sociològic. Els Països Catalans, són un projecte fracassat, una proposta que podia haver prosperat en els anys setanta però que és derrotada, aniquilada, en la batalla de València. Ras i curt, vam perdre!
Això no vol dir que el País Valencià no sigui d’una importància cabdal per a Catalunya i per al catalanisme. Ho és culturalment, ho és econòmicament, ho és també poltícament. Justament per aquesta importància cal jugar amb la realitat i no continuar picant de cap contra una derrota que cal saber pair. El País Valencià que imaginavem, que tot sovint encara imaginem, no existeix. N’hi ha un altre, però, de real. Molt més ric, molt més dinàmic, molt més pròxim del que molts catalanistes han imaginat mai. Toca aprofitar-lo.
Més sobre això a: http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/08/pas-valenci-realitat-i-seducci.html
Marc Arza
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
Novembre 19, 2007 a 11:30 am
Alexis Vizcaino
El que deia.. molts us baseu en el derrotisme provocat per la pressió blavera.. potser pensant així seguirem perdent indefinidament.
Novembre 19, 2007 a 9:07 pm
Daniel Daranas
“El que deia.. molts us baseu en el derrotisme”
Jo en dic anàlisi empírica.