Tots els països necessiten una sacsejada política de tant en tant, per renovar les aigües estancades. Quan el sistema és fort aquesta sacsejada pot significar lleus moviments sísmics de recol·locació dels partits polítics en l’espectre territorial i social, però quan aquests lleus moviments no es poden produir (per manca de flexibilitat) o quan l’estructura és massa dèbil, llavors la sacsejada pot convertir-se en un terratrèmol de dimensions inabastables.

L’Espanya moderna (dels borbons ençà) s’ha destacat per la manifesta incapacitat d’adaptar-se als canvis, interns o externs. Així, la seva manca de flexibilitat ha propiciat que els canvis no hagin estat mai petits i graduals sinó que han estat tardans i sorollosos. Només cal recordar els casos del propi Felip V, de Carles IV, d’Alfons XIII o de la Segona República. Aquest mateix estil polític de la trompada ha marcat la poca autonomia política que ha tingut el Principat des de la seva absorció per la nova Espanya espanyolo-castellana. Des dels bastons que van caure a la Mancomunitat de Prat de la Riba fins a la poca destresa o absoluta mala sort de la gestió de Lluís Companys.

I crec que el Principat viu, avui, un inici de moviment sísmic entorn del catalanisme, que pot convertir-se en una recol·locació intel·ligent dels partits o en un terratrèmol inabastable. Ha estat mentre pensava tot això que he recordat un dels fets més singulars de la campanya presidencial nordamericana de 1960: els electors no compromesos.

La campanya presidencial nordamericana de 1960 va ser singular en força aspectes. Enfrontava la vella Amèrica de Richard Milhous Nixon a la nova Amèrica de John Fitzgerald Kennedy, va tenir el primer debat televisiu de la història (fet que no es repetiria fins a 1976!) però, sobretot, va dur catorze electors no compromesos al Col·legi Electoral.

Aquesta història ve de lluny. Recordem primer que el President dels EUA no l’escullen els vots populars sinó els representants dels estats federats. Cada estat federat té un nombre d’electors que depèn de la seva població i cada estat pot fer servir el sistema que vulgui per escollir aquests electors. Durant el segle XVIII els electors eren escollits per la seva vàlua individual però aviat es van crear partits polítics potents que promocionaven un candidat a President. A cada estat, els electors ja no es presentaven per ells mateixos sinó per escollir el candidat a President i finalment els noms dels electors van desaparèixer de les butlletes per deixar pas directament al nom dels candidats.

Als EUA, com a tot arreu, les maquinàries dels partits van menjar-se les capacitats dels polítics individualistes. Ara bé, el sistema de partits dels EUA va oscil·lar al llarg de les dècades. El 1860 Abraham Lincoln va ser escollit President com a membre del nou Partit Republicà. La seva elecció va dur a la Guerra de Secessió i a la desfeta dels Estats del Sud. En aquests estats devastats el Partit Republicà va ser considerat el culpable de tots els mals i fins al 1960 cap candidat republicà que no fos extramadament popular no va guanyar en cap estat del Sud.

Què va passar el 1960? Doncs que el Partit Demòcrata, que guanyava tranquil·lament totes les eleccions al Sud, va començar a donar suport als moviments de Drets Civils i a combatre les lleis segregacionistes. Això va crear un moviment de vot que va popularitzar el Partit Demòcrata a la costa del Pacífic i a Nova Anglaterra, antics feus del Partit Republicà, però va despertar recels al Sud. Aquests estats segregacionistes acabarien abraçant el Partit Republicà (la situació que vivim avui) però com que els canvis no són mai sobtats en les democràcies consolidades, primer hi va haver una situació de transició: a les eleccions de 1960, el Partit Demòcrata va guanyar les eleccions a Mississippi i a Alabama, però els vuit electors de Mississippi i sis dels onze electors d’Alabama no van votar per John Fitzgerald Kennedy al Col·legi Electoral, sinó que van votar per Harry Flood Byrd, un polític septuagenari de les velles famílies conservadores demòcrates de Virgínia, que ni tan sols s’havia presentat a les eleccions. Els electors del Sud s’havien plantat. L’avís s’havia produït.

El 1964, el candidat Lyndon Baines Johnson (dels demòcrates conservadors de Texas) va aprovar una potent legislació antisegregacionista. Va guanyar les eleccions per un marge enorme, però Carolina del Sud, Geòrgia, Alabama, Mississippi i Louisiana van votar un candidat republicà minoritari per primer cop en un segle. Els EUA entraven en una nova dinàmica política. El canvi s’havia produït.

La pregunta és òbvia: qui seran els diputats catalans que no es comprometran amb el Partit? Qui seran els diputats catalans que es plantaran? Qui seran els diputats catalans que canviaran la història?

Anuncis