Aquesta nova etapa demana nous punts de vista i líders alliberats dels complexos del passat.

 

 

A hores d’ara, el clima de crisi a l’interior del catalanisme és innegable. Els primers anys del postpujolisme, amb el fracàs del procés estatutari com a protagonista, han provocat una certa desorientació. Una situació que s’agreuja per una crisi de lideratge dins el moviment. Una qüestió de recursos humans.

 

El maragallisme, l’esperança federal d’una Espanya oberta, s’han esvaït entre les intrigues i el tacticisme de l’”amic” Zapatero.. El pujolisme, el camí progressiu del peix al cove, s’ha esvaït entre les ombres neocentralistes del Tribunal Constitucional. Final de la partida, si més no amb aquestes regles. Entretant, el paper galdós de tota la classe política catalana en la negociació estatutària, deixa una estela de desconfiança que posa en dubte la capacitat dels dirigents actuals per a trobar un camí de sortida a l’atzucac actual.

 

 

 

És possible que alguns dels líders polítics dels últims anys tinguin un paper en el futur, però primer els hi caldrà reconèixer els errors dels últims anys i fer acte de contrició. Un requisit indispensable per poder afrontar la tasca tot just comença. Allò més important, però, allò que definirà la capacitat del catalanisme per a afrontar amb èxit els reptes immediats, és la incorporació al lideratge del país de moltes de les persones brillants, exigents, rigoroses i amb una trajectòria professional d’èxit que avui es miren la política des de casa i amb una certa distància.

 

Aquesta nova etapa demana nous punts de vista i líders alliberats dels complexos del passat. És ben cert que el nostre sistema de partits no facilita la renovació, però abans d’afrontar aquesta dificultat, cal que tots aquells fidels al país i amb alguna aportació a fer, facin una passa endavant i baixin al terreny de joc. Avui, com poques vegades, el país els necessita.