No dimitireu.

La setmana passada, en una sobretaula amb un bon amic, va sortir a la conversa, per pura actualitat, el tema del caos de Rodalies. Els dos, no podia ser d’altra manera, ens feiem creus que després de tants dies, mesos, anys, de desgavell continu, la ministra més incompetent del govern espanyol, seguís sense dimitir. I que el seu cap, Zapatero, tampoc es decidís a cessar-la. Coincidírem, lògicament, en els qualificatius principals: una absoluta manca de consideració, un escarni majúscul per a tots els damnificats que, -oh, casualitats de la vida- es troben –ens trobem!- situats a Catalunya, etc. Ara, quan vaig confessar-li que, a mi, allò que em meravellava més de l’assumpte, era l’entestament de la direció del PSOE (PSOE-PSC, que diria aquell) de presentar el personatge en qüestió com a cap de llista a les properes eleccions generals per no sé quina província andalusa, el meu col·lega va reaccionar ben serenament: “Però si això s’ha fet sempre, en tots els partits i en tots els països”. I em tragué, com a exemple, el cas d’aquí: “Quants polítics trobaries que després d’haver estat consellers i conselleres –i sovint amb una gestió fortament criticada al capdavant del departament- són obsequiats a les eleccions següents, amb el premi de consolació d’ocupar un lloc de diputat al Parlament?!” I jo, que repassava mentalment, pensava: doncs, sí, en trobaríem uns quants.

 

 

I l’amic, que continuava la diatriba, amb un to, ara, d’indignació creixent: “I com pot ser que havent arribat tan amunt, ara es conformin a escalfar una cadira de simple diputat?!”. Clar, i jo que ja li podia vendre el discurs típic que diu que l’àmbit i les funcions d’una institució (Generalitat) i una altra (Parlament) són ben diferents, que ser diputat és una responsabilitat molt gran, que no és correcte parlar dels polítics com qui parla de militars, amb escales i galons, que és lògic que els partits polítics desitgin aprofitar l’experiència d’aquells que han format part d’un govern, que si gira, que si tomba…I ell, però, que seguia amb la idea fixa de considerar que, si la ministra es presentava a les properes eleccions, això era una mostra lògica- i lamentable, afegia-de la necessitat dels polítics d’aferrar-se a la cadira o, més ben dit, a les cadires, com fos.

 

 

No ho sé, tot i no compartir del tot la crítica gobal amb la qual el meu amic m’anava martellejant amb insistència, sí que, vem arribar a la conclusió que en el cas de la ministra, l’aposta cega del PSOE semblava un disbarat enorme i que la pobra Magdalena ja resultava patètica quan deixava anar, tràgicòmicament, expressions del tipus “jo no me n’aniré fins que acabi la feina!”

Per cert que, enllaçant amb això dels gestos teatrals, la conversa va anar derivant entorn a la figura de l’exconseller primer i acualment director de l’Institut Llull, Josep Bargalló. En concret, el tema, ara girava al voltant de l’embolic que es va organitzar quan el conseller Carod, just després de celebrar-se la fira de Frankfurt, va anunciar, solemnement, i equivocadament, que Catalunya seria present, convidada i amb pavelló propi, a la Biennal d’art de Venècia. El director del Llull va fer-se responsable de l’error i, automàticament, va posar el càrrec a disposició del conseller de la vicepresidència. Aquest, finalment i com és sabut, no va acceptar la dimissió. Deixant a banda la consideració que, per mi, aquell error –important, tanmateix- no justificava en absolut el cessament d’en Bargalló (especialment, després de l’èxit indubtable a la Fira), el que desagradà d’aquell assumpte és allò que de teatral tenia l’escena: que si un posa a disposició el seu càrrec, que si l’altre no accepta la dimissió i el ratifica perquè continuï la seva tasca…”Coi, -i aquí, el meu amic tornà a inflamar-se- si algú creu que ha de dimitir, que dimiteixi i punt. I si, en canvi, creu que allò que ha fet és correcte, doncs que calli i segueixi endavant. Però aquesta representació, aquesta comèdia de posar el càrrec a disposició del teu cap, què significa?? Si tothom sap que els cessaments, en política, es poden produir des del minut 1 del teu nomenament i que no cal que obeeixin a cap motivació!”

En fi, doncs, que, d’aquella conversa, d’aquella sobretaula de diumenge, en vaig sortir francament preocupat. I és que, amb espectacles com aquests, de ministres que no saben plegar quan toca, d’exconsellers que s’arrosseguen, anys i panys, i com ànimes en pena, pels escons del Parlament, o d’alts càrrecs disposats a ratllar el ridícul ben gratuïtament, no m’estranya que aquella expressió tan tòpica –la frase ja em fa mal abans d’escriure-la- de “l’allunyament de la política per part de la ciutadania”, acabi sent d’aplicació a gent que, com el meu amic, des de sempre han mostrat un interès sincer pels problemes socials –polítics- del país. I -última postil·la-, mireu, el cas de la política espanyola -tot i la indignació que ens pugui produir- als independentistes tampoc ens hauria de treure la son; ja s’ho faran, podem pensar. Ara bé, per allò que tenen de simbòlic, els altres casos, des d’una perspectiva de construcció nacional, d’anar adquirint confiança en un sistema polític autènticament renovat, propi i diferenciat dels altres, crec que sí que ens hauria de començar a preocupar.