L’Esquerra Independentista (EI) és l’únic moviment que pot fer avançar el Poble Català fermament i conjunta cap a la independència dels Països Catalans. Amb això no vull dir que sigui l’única visió independentista o la més efectiva. Només vull dir el que dic. No veig als Països Catalans cap altre moviment amb un punt de vista plenament nacional i amb la capacitat de plantar cara frontalment a nivell ambiental o social per exemple. Però mirant l’EI jo sóc optimista. Tal i com defineix en Toni Gisbert (veure entrevista a Tribuna.cat) al seu llibre «Quan el Mal bé d’Espanya; El País Valencià més enllà dels tòpics» la situació del País Valencià, la de l’Esquerra Independentista viu un moment equivalent. A mi, el que em permet ser optimista vers el paper en el futur de l’Esquerra Independentista no és la notable millora institucional de les CUP, sinó el canvi d’actitud de la gent vinculada a tot el moviment d’una manera o una altra.
L’EI ha patit forces contratemps però d’ençà la recuperació de la línia política pròpia després de l’operació Garzón i la dissolució de la III Assemblea de Terra Lliure l’any 1995 només s’ha fet que madurar i créixer. En aquesta maduració les CUP representen un estendard de tot el moviment. Tanmateix cal assentar la maduresa política sense l’excessiu temor que ha caracteritzat l’EI la darrera dècada. A tall d’exemple crec que és oportú citar la participació de la CUP representant l’EI a les eleccions europees del 2003. Llavors van ser moltes les veus crítiques dins del moviment que van acusar la CUP de fer un salt al buit. Dic que eren moltes però eren moltes més les que estaven a favor en una proporció de 75% sobre el 25%. Presentar-se a les eleccions europees el 2004 va ser considerat com a un gran error que portaria greus conseqüències que encara avui s’estan esperant. Però tot i que a nivell electoral va ser un desastre, la lectura permetia l’optimisme. En unes eleccions amb una participació del 40%, i a on per diversos factors crec que només van votar CUP els militants o persones més convençudes. La quantitat de 7000 vots es pot entendre com a recompte del moviment, i el nombre llavors no està pas tan malament.
Des d’una visió molt més objectiva que l’electoral, l’evolució de la CUP i de la resta de l’Esquerra Independentista convida a l’optimisme. Quan es va plantejar presentar-se a les eleccions europees en les Assemblees Nacionals ordinàries i extraordinàries de la CUP a Manresa, Vic i València més enllà de la lectura electoral s’esperava un creixement en el nombre d’assemblees locals CUP però també de gent a cada CUP. I això no només ha estat així, que a més s’ha vist multiplicat per 4 el nombre de càrrecs electes directament vinculats a les sigles. Però no ens podem enganyar, l’actitud vexatòria d’Esquerra i d’Iniciativa per Catalunya no només al Parlament Principatí sinó també als ajuntament han posat les coses molt de cara a les CUP. I a les Illes i al País Valencià tot i partir d’un context força diferent, el PSM i el Bloc emplaçats en el dir molt i fer poc electoralista no acaben de convèncer; ja veurem que hi succeeix cap a l’esquerra d’aquestes dues formacions els propers anys.
Però en el camí de maduració no es poden esgrimir responsabilitats. Com que només l’Esquerra Independentista avui és capaç de vertebrar un discurs nacional i perquè té l’obligació d’assumir les responsabilitats que li escauen plenament, la CUP en representació de la resta de l’EI ha de liderar una campanya trencadora amb el sistema democràtic espanyol. Si les eleccions espanyoles són l’única excusa espanyola per defensar el seu règim democràtic, règim que d’altra banda no ens donarà mai les eines per crear un Estat Propi; cal que ens plantem com a darrera via. I les properes eleccions del març són un bon moment. El mètode que proposo és força senzill: repartir butlletes amb la frase «Jo també em planto pel Poble Català; Jo també vull un Estat Propi», penjant la butlleta en un fitxer imprimible a internet, posant taules a les portes dels col·legis electorals… A part de ser un homenatge a en Lluís Maria Xirinacs també seria la millor manera de dir prou a les agressions jurídico-policials contra els imputats en les cremes de fotografies del rei, les agressions feixistes al País Valencià i la resta dels Països Catalans, l’especulació i l’ús electoralista de la xarxa ferroviària a Palma amb el metro i a Barcelona amb el TGV. I això que es podria fer fàcilment des de Internet, però cal que algun col·lectiu amb caràcter nacional s’encarregui d’aglutinar, coordinar i assumir la responsabilitat política final.
Olla de Grills 
26 comentaris
Comments feed for this article
Octubre 29, 2007 a 4:53 pm
Xavi Gómez
Company, no podria estar més en desacord amb tú amb el teu plantejament.
Fins que no s’entengui que l’independentisme és una concepció política transversal al model econòmic i social de cadascú no avançarem. Jo em considero liberal i no per això sóc menys independentista que els que diuen ser d’esquerres.
I fins que no s’entengui que el discurs nacional no pot anar més enllà del principat, tampoc avançarem res. Annexionar el País Valencià i les Illes a la força, per molts trets culturals que compartim, seria un gravíssim error històric. Ni la majoria de valencians ni la majoria de mallorquins volen pertànyer als països Catalans, en canvi la majoria de catalans si vol una sobirania pel principat.
Octubre 29, 2007 a 5:57 pm
Olla de Grills: Em planto pel Poble Català; Jo també vull un Estat Propi | El Senyor de les Muntanyes
[…] Article publicat a la Olla de Grills (www.olladegrills.cat) Em planto pel Poble Català; Jo també vull un Estat Propi […]
Octubre 29, 2007 a 6:52 pm
Alexis Vizcaino
Hola Xavi,
Primer de tot vull dir que no pretenc que estiguis d’acord o en desacord amb mi en res. Però en tot cas no entenc ben bé de què estàs en desacord? de la proposta que faig arribar d’una manera transversal a tothom tot i que demano que algú ho condueixi? dels Països Catalans? de les CUP?
L’únic que entenc és que sense valorar si Països Catalans sí o no, tu creus que hem de tirar pel dret només per la comunitat autònoma de Catalunya. Entenc que quan dius Principat no et refereixes a tot el Principat sinó només al que es coneix com a a Catalunya oi? La teva posició em sembla respectable, com totes, i pragmàtica però implica un nivell de resignació enorme que no vull compartir.
D’altra banda, quan parles d’annexionar a la força a què et refereixes? que tots hem de ser Catalunya per les armes? de debò que no sé a què et refereixes.. jo com a persona que pertany a la comunitat nacional catalana tinc dret a defensar l’interès de tot el meu poble i no només d’una part, hagi nascut al Masnou, a Perpinyà, a Elx o a Ciutadella! Ho fan així altres nacions com Estats Units, Espanya, França, Tailàndia, Zimbabwe… La meva tria personal és que els espanyols i francesos no em marcaran de moment més que en l’oficialitat la meva visió nacional. Només nosaltres després d’un referèndum serem el que serem i ho haurem d’acceptar totes i tots. D’altra banda em sembla egoista pensar en l’alliberament de Catalunya sense pensar en els companys i companyes, o família en el meu cas, que està treballant per arribar al nivell de llibertat d’expressió que tenim els catalans de Catalunya. Sincerament t’aconsello un parell de lectures sobre el tema (el que cito al text i la referència Nosaltres els Valencians de Joan Fuster).
Parles del que volen a Mallorca i València.. bé el que decideixin els catalans però també els espanyols i francesos en el referèndum a Catalunya, a Catalunya Nord, les Illes, la Franja o el País Valencià serà respectable quan es voti, no abans. En Joan Fuster té una visió que ara en aquest comentari no em veig capaç de superar, millorar ni ampliar. Però et/us remeto a la seva lectura que no està gens desfasada.
En tot cas de la meva proposta no percebo gaire cosa a part de la transversalitat que creus que manca. En tot cas la proposta et sembla raonada? potser sí que li manca transversalitat, però ara mateix cap partit polític català (CiU, Bloc, PSM o Esquerra) pot engrescar-se a dur endavant aquesta proposta. I les CUP que tenen un moviment al darrere poden apostar fortament en aquesta línia, i així posar en escac a la resta de formacions perquè despertin. No et sembla transversal, lògic, pragmàtic i racional que convidem a fer política als polítics i evitar així cremar les plataformes civils (EstatPropi.Cat, Sobirania i Progrés, Plataforma pel dret a decidir, Lobby per la independència, Catalunya Acció…) no barrejant-les en temes d’aquests?
Octubre 29, 2007 a 7:24 pm
Daniel Daranas
La transversalitat és molt important, per una senzilla raó: a cap país d’Europa estan governant les idees que defensa la CUP ni cap equivalent polític de la CUP. La gent, ras i curt, vota “centre”; entenent per centre tot allò que no altera el model socioeconòmic actual a la Unió Europea. La gent vol serveis i prestacions públiques, i tant, només cal veure de què es fa publicitat electoral; però no un replantejament a fons del model capitalista. Suposo que m’explico.
Des del meu punt de vista la CUP fa una valuosa feina: que a casa nostra el sector polític de més a l’esquerra té un referent inequívocament independentista. Fantàstic. Però la resta de l’espectre polític necessita una solució independentista, i és evident que aquesta no la hi donarà la CUP. Per tant, independència amb la CUP, sí, i tant. Però no pas independència només amb la CUP o només per la CUP.
Ja sé que a la resta de l’espectre ara no hi ha solucions vàlides, però això l’únic que explica és per què no som ja independents. De cap de les maneres la CUP no podrà fer aquesta segona tasca. Ha de sorgir d’una evolució de les actuals CiU i ERC. No sé com, ara mateix no trobo la bola de vidre. Salutacions
Octubre 29, 2007 a 8:34 pm
El Croat Català
Ja fa temps que patim un problema: les forces polítiques sobiranistes, siguin de l’afiliació ideològica (esquerra, dreta, centre) que siguin, lluiten sempre per ‘pescar’ al mateix banc de vots. Tots els moviments empresos per CiU, Esquerra, les CUP, etc han anat destinats a guanyar espai en perjudici d’un altre dels partits que he esmentat. Jo només exceptuaria la CiU dels primers temps de Pujol, que va aconseguir convertir el PP en un partit marginal a Catalunya.
El dia que CiU deixi de pensar en crèixer a costa d’ERC radicalitzant opinions, ERC deixi de voler guanyar votants convergents centrant-se, i les CUP pensin en quelcom més que opar a ERC, guanyarem espai social. De moment, ens anem repartint entre nosaltres els mateixos votants, mentre “els altres” (PSC, PP) van guanyant terreny.
I en la meva opinió, és mil vegades millor aconseguir que només la comarca d’Osona, la província de Girona o la ciutat de Puigcerdà arribin a ser independents que no esperar i esperar fins aconseguir la independència de tots els Països Catalans, sense admetre passos intermitjos (com la independència de Catalunya, sigui el Principat o la Comunitat Autònoma).
Octubre 29, 2007 a 11:36 pm
Alexis Vizcaino
Apreciats companys,
Estem, els i les catalanes, acostumats a partits o forces polítiques que miren pels seus propis interessos. Interessos que a vegades són de partit (Pacte de la Moncloa) i altres vegades individuals (comissions,…).
Des d’aquest punt de vista estic totalment d’acord en què cal unir i no dividir. Tanmateix sóc dels que pensa que ens cal visió de país a tots. Si els partits polítics i els seus líders o representants fossin capaços de deixar de mirar pel partit en les qüestions nacionals. Hi hagi un o mil representants, una o mil sensibilitats, les qüestions nacionals no correrien riscs estèrils.
D’altra banda, penso que les CUP no són les claus de res, o al menys no penso i no conec ningú que pensi que són més importants que ERC o CiU o el Bloc o el PSM. Penso que juguen un paper que encara s’ha de veure, per això les convido a que es responsabilitzin d’alguna cosa i que promoguin un vot que es compatibilitzaria com a nul.
Sobre el dilema Catalunya/Països Catalans. Renunciar d’entrada a la idea de Països Catalans no sé jo si és molt bona opció. Hi havia una pintada al meu poble (pintada que va durar molts anys) que em va marcar. La pintada deia: Sigues realista, demana l’impossible.
Les frases s’han d’anar modificant a mida que el temps passa per adequar-se a una realitat canviant sobretot perquè l’objectiu no té res d’impossible. Tanmateix una lectura àmplia que segur que li sabreu donar, s’ajusta força bé.
Octubre 30, 2007 a 10:24 am
Alexis Vizcaino
Us faig un incís territorial. Tot i que és cert que l’apunt pot semblar partidista, crec que ha quedat clar que de moment no hi ha gaires més opcions que apostin decididament pels Països Catalans com a únic marc de referència nacional. Especialment a la comunitat autònoma de Catalunya.
Tenint en compte aquest matís, la primera frase (L’Esquerra Independentista (EI) és l’únic moviment que pot fer avançar el Poble Català fermament i conjunta cap a la independència dels Països Catalans) no es pot discutir massa. En cap moment comento que ho hagi de fer sola. Només dic que ho pot fer, segurament com una renglera de fitxes del dominó; una fitxa fa caure l’altra.Si algú li molesta que l’EI sigui l’únic moviment amb l’empenta, la cosa és extremadament fàcil. El convido a tenir en compte el marc nacional sencer com a referent territorial.
Octubre 30, 2007 a 10:39 am
Xavi Gómez
1. Si algú ha de conduir a Catalunya cap a la seva independència, ha de ser tota la societat civil i els partits polítics sobiranistes de Catalunya, independentment que siguin de dretes, d’esquerres o de centre. Per tant articular la vertebració entorn a l’EI o la CUP em sembla irreal, perquè no representen cap majoria prou sòlida al país.
2. Entens bé, Alexis, els projectes de país s’estableixen al voltant d’una majoria social que així ho desitja lliurement en democràcia i llibertat. I aquest requisit fonamental només es dona al Principat, i no a la Comunitat Valenciana i a les Illes, on la majoria social no vol sortir d’Espanya. Si seguíssim el teu argument fil per randa Anglaterra hauria de voler annexionar-se els EUA, Austràlia i tota la resta de països de la Commonwealth per compartir trets culturals semblants; o França annexionar-se el Canadà. I no crec que els australians o els canadencs estiguin disposats.
3. El teu concepte de poble respon sota el meu punt de vista a una visió anacrònica. El principat de Catalunya és una nació perquè la majoria de la seva població així ho sent i ho manifesta, i a més per uns trets culturals, històrics, polítics i econòmics diferenciats d’Espanya. En canvi, Comunitat Valenciana i Illes Balears comparteixen trets culturals amb el principat, però no hi ha voluntat social de canviar l’estaus jurídic, i tampoc la hi haurà en un futur. En democràcia no es poden fer canvis jurídics ni de cap tipus sense el vist-i-plau de la majoria. Aquestes són les regles del joc que hem assolit després de segles de lluita contra el comunisme, el nazisme, el feixisme, l’islamisme o d’altres ideologies totalitàries.
4. Si només per trets cultural comuns haguéssim de conformar un únic estat, llavors tot el globus haria de dir-se United States of America, perquè estem infestats de cultura americana per tots costats.
5. Si haig de viure en una Catalunya independent, gestionada sota el paraigues de les idees de la CUP o el PSAN, quasi que prefereixo que Espanya em continüi escanyant
Octubre 30, 2007 a 11:17 am
Alexis Vizcaino
Crec que no has copsat la idea del que volia transmetre. Et quedes en uns detalls que no comparteixes, en les branquetes d’aquell arbre que forma part d’un bosc. Tanmateix he de dir que no estava escrivint això pensant en persones amb la teva ideologia.
Apreciat Xavi, permet-me pensar diferent. Xavi, permet-me defensar els interessos dels Països Catalans sencers més enllà del que tu pensis. Altrament la transversalitat que demanaves es perd, però per culpa de la teva postura que no qualificaré ara.
Afortunadament el futur del nostre poble depèn de la voluntat popular, social o com li vulguis dir i no de la teva. Si un cop la feina estigui feta, el resultat no t’agrada, seràs lliure de fer el que et plagui. En tot cas, fins llavors et recomano no dues lectures com feia en el primer comentari, sinó moltes forces més per introduir-te en l’independentisme contemporani més enllà d’una reacció contra RENFE, ENDESA o Bicing!
Octubre 30, 2007 a 11:44 am
Daniel Daranas
Benvolgut Alexis,
No penso que es pugui obviar que ERC (que ha adoptat com marca “Esquerra”, per al meu gran disgust) és un projecte amb els Països Catalans com a marc de referència.
Jo discuteixo la primera frase. Discuteixo molt que sigui l'”únic” moviment i discuteixo que “pugui fer avançar”. Quants regidors té l’EI a les Illes Balears, per exemple? Es pot millorar, és clar, però també pot millorar ERC exactament de la mateixa manera. No veig la fórmula màgica per la qual Esquerra, que té implantació real als Països Catalans, no és “ara per ara” l’instrument i l’EI, una EI amb poquíssims (zero?) regidors al País Valencià i a les Illes, sí que ho és. I ja sé que les institucions no ho són tot, però també podríem comptar persones adherides.
Per descomptat, no estic pas dient que la política actual d’Esquerra ens estigui apropant a la independència. Al contrari, penso que ens n’allunya. Però això són figues d’un altre paner.
D’altra banda i ja que ha sortit el tema, comentaré que jo no renuncio a la idea política de Països Catalans. Simplement no esperaria ni un minut a proclamar la independència d’una part de la nació si això fos possible, i aleshores convidaria (i ho escriuria a la Constitució de la nova nació) la resta dels Països Catalans a adherir-s’hi.
Sobre el que diu el Xavi, sé que estem molt lluny d’una majoria catalanista al País Valencià i les Illes Balears, però tampoc no deixaré de dir País Valencià ni deixaré d’utilitzar personalment com a límits del meu país Salses, Guardamar, Fraga i Maó.
Octubre 30, 2007 a 11:58 am
Daniel Solano
Les CUP. per la seva naturalessa especial tenen una manera d’actuar i expressar-se que sovint sobta a molts ciutadans. Ells són partidaris de la mobilització i la desobediència civil. Personalment, no ho veig malament. Als catalans, una mica de marro ja ens ve be, perquè de tan emprenyats i desencisats com estem dels nostres polítics, hem acabat per avorrir-nos i molts ja ni tan sols van a votar. Les CUP poden retornar la il·lusió a un sector d’abstencionistes creixent que ja no confia en l’honestedat i la seriositat dels partits amb representació parlamentària. La manca de compromís d’ERC i CiU en molts aspectes sobiranistes que ja es podrien tirar endavant és evident.
Perquè no ens enganyem. Estem tan obsessionats a fer crèixer el moviment sobiranista en nombre de votants que no ens adonem que ERC i CiU sumades ja mantenen una majoria àmplia al Parlament català, que bascos i escocesos ni somien. Arribats a aquest punt, caldria preguntar-se: Perquè aquestes dues nacions ja han iniciat el procés envers l’exercici del dret a l’autodeterminació i Catalunya no? La majoria de forces autodeterministes al Parlament català encara es podria ampliar afegint-hi ICV. Per tant, on és el problema? Perquè esperar més? La resposta és clara: els interesos partidistes d’ERC i CiU estan hipotecant el nostre futur com a país. Es va veure en l’afer de l’estatut i ara, si no ho evitem d’alguna manera, ho tornarem a veure amb el cas del referèndum.
ERC i CiU estan immersos en una batalla fraticida sense sentit i es pasen pel folre la transversalitat que tan desitgen els ciutadans i els integrants i lectors d’aquest bloc. L’una no pressiona a l’altra en exigència sobiranista perquè cap de les dues formacions no vol res més que destruir a l’altra i consolidar-se al poder. ERC ho vol fer captant votants dels socialistes des del govern. Al final, l’unic que aconsegueix és fer crèixer el PSC i minvar ella. CiU vol crèixer a costa d’ERC i el PP. Al final, seguirà com sempre i no podrà formar govern per manca d’aliats. I mentrestant, el dret dels catalans a definir el seu futur segueix al fons del calaix. Sense que se’n parli.
El nacionalisme espanyol atacarà per darrera vegada l’estatut aprovat pel poble de Catalunya i els partits catalans , en comptes d’aprofitar-ho per plantejar el referèndum, tiraran enrera i presentaran propostes diferents, desunides, sense cap consens, que no prosperaran. Resultat: ens haurem d’empasar el poc que quedi d’Estatut i seguirem esperant ‘in eternum’ l’adveniment d’una generació política més compromesa o bé, una victòria de les CUP.
Respecte al concepte Països Catalans, no el trobo gens afortunat. Ja ho he explicat diverses vegades en algun article. El País Valencià i les Balears mai han estat Catalunya, eren nacions confederades dins la Corona d’Aragó. Per tant, el concepte només pot tenir un caràcter cultural, no pas polític. D’altra banda, la millor manera d’ajudar al procés sobiranista d’aquestes dues nacions germanes és aconseguint nosaltres la independència i fent de Catalunya un estat potent dintre d’Europa. Es molt més ràpid i efectiu que no pas esperar a que totes tres nacions estiguin preparades i donar una passa conjunta. A més, el procés sobiranista en aquest dos països ha de ser autócton i no pas importat. ERC també s’equivoca en això. La seva presència a les illes o al sud de l’Ebre, fa més mal que be als sobiranistes balears i valencians.
Octubre 30, 2007 a 11:59 am
Xavi Gómez
Alexis, jo et permeto pensar com vulguis i respecto tots els punts de vista. Crec que en cap moment he censsurat la teva opinió ni la he minusvalorat.
Dit això, crec que em fas una argumentació superficial, just el que critiques que faig jo amb la metàfora de les rametes i els arbres- No trobo cap argumentació contrària i concreta al que jo exposo, i sí una idea conceptual que no concreta res.
La transversalitat la mantinc en tot moment. Si t’hi fixes, en tot moment demano que el procés es dugui a terme pel nombre màxim de membres de la societat civil i dels partits polítics, perquè això li dóna legitimitat; i en cap moment li atorgo la batuta a un sol agent social. La consigna es Fem-ho tot entre tots.
Parles de la meva postura i dius que no vols qualificar-la, pots fer-ho. La meva postura aposta per la democràcia i per la llibertat.
Afortunadament el futur del país no depèn només de mi, ja que en aquest cas jo seria un dictador, i aquest tipus de persones em fan venir ganes de visitar al senyor Roca, el dels lavabos es clar.
Dius que un cop la feina estigui feta, seremlliures de fer el que vulguem. Mira jo preferiria que la feina la féssim entre tots i que ttos finalment poguéssim sentir-nos a gust. O vols apartar de les decissions polítiques a una part de la societat?
Conec perfectament l’independentisme contemporani, sóc ex-militant d’ERC, conec els sectors sobiranistes de CIU, IC-V i el PSC, conec a gent de les plataformes independentistes, i he sofert el feixisme d’organitzacions com el PSAN o Alternativa Estel. Per tant en aquest camp tinc taules i cadires i edificis sencers viscuts.
Company, salut i Visca Catalunya lliure
Octubre 30, 2007 a 7:12 pm
Alexis Vizcaino
Gràcies per animar-vos a comentar les vostres postures en aquest apunt. Realment aquest és la nostra força. Però que us sembla la proposta que he llançat a l’aire? Un vot independentista! creieu que l’ha de conduir la societat civil en lloc de l’EI? espero els vostres comentaris.. perquè aquesta era la cosa que jo suggeria!
insisteixo, gràcies per l’interès i l’estona que heu estat per escriure uns comentaris tant estructurats.
Octubre 30, 2007 a 7:37 pm
El Croat Català
En altres convocatòries han aparegut propostes similars (el referèndum europeu, per exemple), però al final el pragmatisme ha imposat una opció de vot “constructiva”.
Jo potser seria partidari d’una opció amb menys necessitat organitzativa: el vot en blanc (potser difonent la idea amb un missatge com: aquestes no són les nostres eleccions, demostra-ho i vota en blanc).
Octubre 30, 2007 a 8:36 pm
Toni Escandell
La teva proposta em recorda, en el fons, el vot nul polític que proposava en Carod pel referèndum de ‘Estatut, per tant, igual que aquella proposta, em sembla un error.
Els vots nuls després van tots al mateix sac i no se’ls hi dona cap valor. Sota el meu parer, penso que s’ha de provocar el contrari, portar la gent a votar, l’opció que sigui, però quants més vots de forces que no depenguin de Madrid hi hagi representades allà, serà millor per nosaltres, siguin del color que siguin.
Octubre 30, 2007 a 9:32 pm
Alexis Vizcaino
És normal la teva posició, Toni, tot i que estic convençudíssim que un percentatge de més del 3% desperta les alarmes a nivell internacional. Votar a Espanya, partits catalans o el que sigui és legitimar el seu règim democràtic. Règim que recordo no ens permet ni tan sols federar les Comunitats Autònomes dels Països Catalans sota administració Espanyola en l’eventual cas que hi estiguéssim d’acord. Cert és que molta gent pot estimar-se més seguir jugant a aquest monopoli trucat, però hi ha molta gent que n’està fart d’aquesta història i pot ser una manera de dir la seva.
Tanmateix un aclariment per respecte a qui va esmerçar esforços i diners llavors. El Vot Nul no va ser una proposta del Carod sinó d’una plataforma civil anomenada Vota Independència no vinculada a ERC tot i que en tenia membres. En Carod, com ara n’Uriel Bertran ha fet amb Esquerra Independentista, el que va fer és imitar el model per un objectiu menys transgressor. El que va aconseguir va ser frustrar la campanya independent a Esquerra gratuïtament ja que després no va continuar i per tant que no va ser gens útil.
Octubre 30, 2007 a 9:47 pm
Daniel Daranas
Estic dubtant entre l’opció que suggereix el Toni (vots a forces polítiques catalanes malgrat el meu profund desacord amb la política que fan) o el vot en blanc, i suposo que optaré per aquest últim; però personalment les campanyes de vot nul (a cada elecció n’hi ha una o dues) no m’han agradat mai, i no les seguiré, perquè em semblen profundament antipolítiques.
Octubre 31, 2007 a 1:18 pm
Daniel Solano
Jo crec que si es fa una cosa així, ha de ser molt novedosa i original. Que surti a tots els mitjans. Ha de ser una idea una mica esbojarrada. Que cridi l’atenció.
Per exemple: Com que els espanyols només ens volen per pagar, en comptes d’una butlleta, fiquem un bitllet de cinc euros dins el sobre a l’anar a votar.
La sorpresa serà quan les obrin totes i vegin que hi ha milers d’euros. Milions a tot Catalunya. No sabran ki se’ls ha de quedar. Si la campanya es fa bé, sortirà a tots els mitjans perquè seran molts diners. Després de la protesta es pot fer un comunicat: Els catalans estem farts de pagar i que no se’ns tracti com a ciutadans de primera. Per això exigim a l’estat espanyol poder exercir el dret a decidir.
No sé… és una idea.
Octubre 31, 2007 a 7:57 pm
Alexis Vizcaino
Doncs és una idea per pensar-hi!! em sembla super interessant! apuntada
Novembre 1, 2007 a 6:46 pm
Maria Giranda
Quina passada. Es una idea genial, Daniel.
Després es pot exigir que els diners es destinin a alguna ONG o tasca solidaria de l’estil de La Marató.
Endavant amb la iniciativa!
Novembre 1, 2007 a 10:16 pm
Daniel Daranas
Ja us avanço que amb els meus 5 euros, ni ho somieu. Abans voto el Duran o en blanc.
Novembre 1, 2007 a 11:20 pm
El Croat Català
Jajaja… Doncs és bona, sí… Sobretot pel que dius, a veure què coi faran amb els diners! Els vots nuls cal remetre’ls a la Junta Electoral, o sigui que si els membres de la mesa compleixen la llei, no es poden quedar els diners.
Novembre 3, 2007 a 10:38 pm
Alexis Vizcaino
Poden ser fotocòpies?
Novembre 4, 2007 a 4:57 pm
El Croat Català
Poden ser rodanxes de mortadel·la. Però la gràcia de que siguin diners en efectiu, és haver de decidir el destí que se’ls dóna.
Novembre 5, 2007 a 2:00 am
Daniel Solano
Exacte, la clau es que siguin diners. Creara un problema qui se’ls keda i si son una quantitat prou elevada sortiria a tots els mitjans.
Novembre 9, 2007 a 11:04 am
Primer la política, després la independència « Olla de Grills
[…] D’altra banda, en aquest mateix bloc també s’ha proposat de fer vot nul amb un lema o un bitllet de cinc euros, i si ens hi posem la imaginació permet molt de joc: fotografies, […]