L’Esquerra Independentista (EI) és l’únic moviment que pot fer avançar el Poble Català fermament i conjunta cap a la independència dels Països Catalans. Amb això no vull dir que sigui l’única visió independentista o la més efectiva. Només vull dir el que dic. No veig als Països Catalans cap altre moviment amb un punt de vista plenament nacional i amb la capacitat de plantar cara frontalment a nivell ambiental o social per exemple. Però mirant l’EI jo sóc optimista. Tal i com defineix en Toni Gisbert (veure entrevista a Tribuna.cat) al seu llibre «Quan el Mal bé d’Espanya; El País Valencià més enllà dels tòpics» la situació del País Valencià, la de l’Esquerra Independentista viu un moment equivalent. A mi, el que em permet ser optimista vers el paper en el futur de l’Esquerra Independentista no és la notable millora institucional de les CUP, sinó el canvi d’actitud de la gent vinculada a tot el moviment d’una manera o una altra.


L’EI ha patit forces contratemps però d’ençà la recuperació de la línia política pròpia després de l’operació Garzón i la dissolució de la III Assemblea de Terra Lliure l’any 1995 només s’ha fet que madurar i créixer. En aquesta maduració les CUP representen un estendard de tot el moviment. Tanmateix cal assentar la maduresa política sense l’excessiu temor que ha caracteritzat l’EI la darrera dècada. A tall d’exemple crec que és oportú citar la participació de la CUP representant l’EI a les eleccions europees del 2003. Llavors van ser moltes les veus crítiques dins del moviment que van acusar la CUP de fer un salt al buit. Dic que eren moltes però eren moltes més les que estaven a favor en una proporció de 75% sobre el 25%. Presentar-se a les eleccions europees el 2004 va ser considerat com a un gran error que portaria greus conseqüències que encara avui s’estan esperant. Però tot i que a nivell electoral va ser un desastre, la lectura permetia l’optimisme. En unes eleccions amb una participació del 40%, i a on per diversos factors crec que només van votar CUP els militants o persones més convençudes. La quantitat de 7000 vots es pot entendre com a recompte del moviment, i el nombre llavors no està pas tan malament.

Des d’una visió molt més objectiva que l’electoral, l’evolució de la CUP i de la resta de l’Esquerra Independentista convida a l’optimisme. Quan es va plantejar presentar-se a les eleccions europees en les Assemblees Nacionals ordinàries i extraordinàries de la CUP a Manresa, Vic i València més enllà de la lectura electoral s’esperava un creixement en el nombre d’assemblees locals CUP però també de gent a cada CUP. I això no només ha estat així, que a més s’ha vist multiplicat per 4 el nombre de càrrecs electes directament vinculats a les sigles. Però no ens podem enganyar, l’actitud vexatòria d’Esquerra i d’Iniciativa per Catalunya no només al Parlament Principatí sinó també als ajuntament han posat les coses molt de cara a les CUP. I a les Illes i al País Valencià tot i partir d’un context força diferent, el PSM i el Bloc emplaçats en el dir molt i fer poc electoralista no acaben de convèncer; ja veurem que hi succeeix cap a l’esquerra d’aquestes dues formacions els propers anys.

Però en el camí de maduració no es poden esgrimir responsabilitats. Com que només l’Esquerra Independentista avui és capaç de vertebrar un discurs nacional i perquè té l’obligació d’assumir les responsabilitats que li escauen plenament, la CUP en representació de la resta de l’EI ha de liderar una campanya trencadora amb el sistema democràtic espanyol. Si les eleccions espanyoles són l’única excusa espanyola per defensar el seu règim democràtic, règim que d’altra banda no ens donarà mai les eines per crear un Estat Propi; cal que ens plantem com a darrera via. I les properes eleccions del març són un bon moment. El mètode que proposo és força senzill: repartir butlletes amb la frase «Jo també em planto pel Poble Català; Jo també vull un Estat Propi», penjant la butlleta en un fitxer imprimible a internet, posant taules a les portes dels col·legis electorals… A part de ser un homenatge a en Lluís Maria Xirinacs també seria la millor manera de dir prou a les agressions jurídico-policials contra els imputats en les cremes de fotografies del rei, les agressions feixistes al País Valencià i la resta dels Països Catalans, l’especulació i l’ús electoralista de la xarxa ferroviària a Palma amb el metro i a Barcelona amb el TGV. I això que es podria fer fàcilment des de Internet, però cal que algun col·lectiu amb caràcter nacional s’encarregui d’aglutinar, coordinar i assumir la responsabilitat política final.

Anuncis