El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va presentar el setembre passat un estudi efectuat durant l’any 2006 -en base a quatre enquestes- titulat “El perfil mediàtic dels electors dels partits parlamentaris, 2006” (pdf). L’objectiu principal de l’estudi és “conèixer a través de quins mitjans s’informen de política els ciutadans de Catalunya”. Cal situar els resultats en el context temporal corresponent, ja que, per exemple, l’AVUI feia poc que s’havia renovat de dalt a baix i encara no disposava del web nou. Així mateix, no és sobrer esmentar que la premsa digital catalana tot just està començant a donar bons resultats.

Aquest estudi cerca resposta als hàbits de consum mediàtic dins la televisió, la ràdio i la premsa escrita i s’ha basat en format de resposta única -a diferència de l’estudi del 2005, que permetia la multi-resposta-. Per tant, a tall d’exemple, a la pregunta “quin diari t’agrada més?” només es permetria una resposta, fet que complica les comparacions amb l’estudi del 2005, per la qual cosa s’han de fer amb molta cautela.

Primerament, em centraré en els resultats relacionats amb la premsa per, posteriorment, i d’una forma més succinta, passar a la ràdio, la televisió i d’altres mitjans.

Respecte a la gent que acostuma a informar-se de temes polítics a través de la premsa escrita, un 18,5% dels enquestats ho fa a través de La Vanguardia (2005: 24,1%), un 20,9% a través de les dues edicions de El Periódico (2005: 26,7%) i un 6% ho fa a través de l’AVUI i El Punt (percentatge que s’incrementa fins a l’11,7% si li sumem la premsa comarcal). Si bé, aquesta darrera classificació no és molt científica, serveix per veure fins a quin punt els dos grans mitjans elaborats al Principat amb una visió castellanocèntrica predominen a l’hora d’informar sobre política. En quan a les comparatives respecte al 2005, com ja he dit, no podem oblidar que l’enquesta anterior permetia la multi-resposta, per la qual cosa no es pot desxifrar fàcilment una tendència clara.

El cas de El Periódico

Podem trobar diferències substancials entre els lectors de El Periódico de l’edició en català i de l’edició en castellà -tot i que, evidentment, consumeixen la mateixa informació-. Per exemple, l’interès per la política i el nivell d’informació política, en l’edició en català està per sobre la mitjana i en l’edició en castellà per sota. El mateix passa quan es pregunta pel sentiment de pertinença. Si mirem el lloc de naixement dels seus lectors, en l’edició en català un 86,7% són nascuts a Catalunya, mentre que en l’edició en castellà el percentatge disminueix fins al 59%. Encara més diferència hi ha a l’observar el lloc de naixement dels pares dels lectors del diari de Grupo Zeta: Mentre en l’edició en català en un 55% dels casos els dos progenitors han nascut a Catalunya, en l’edició en castellà aquesta xifra cau fins un 13%.

El lector en català d’El Periódico té un índex de confiança amb els polítics per sobre de la mitjana, mentre que el lector en castellà està per sota. A la pregunta sobre el nivell de satisfacció amb la política, el lector en català està un pèl per sobre de la mitjana, mentre que el lector en castellà està bastant per sota de la mitjana.

També podem afirmar que el lector en català d’El Periódico es defineix com a força més d’esquerres que el de l’edició en castellà. D’igual forma, respecte al sentiment de pertinença, se sent molt més català el lector en català (3,9 sobre 5) que el lector en castellà (2,98 sobre 5).

De la gent que acostuma a informar-se de temes polítics a través de El Periódico (un 20,9% del total d’enquestats), tenim que un 11,8% corresponen a l’edició en català i un 9,1% en castellà.

On s’informen els electors per tendències polítiques?

Quan es pregunta pels diaris més llegits en relació a l’opció política, trobem que la gent propera al PPC i CIU tenen predilecció per La vanguardia i, en segon lloc, per El Periódico. La gent d’ERC, el PSC i l’abstenció canvien l’ordre, posant El Periódico com a més llegit, per davant de La Vanguardia. La gent d’ICV després de El Periódico, trien en número de lectors a El País. I, podria semblar curiós, però no ho és pas: els electors de Ciutadans-Partit de la Ciutadania -a priori progressistes (sic!)- llegeixen en primer lloc La Vanguardia i en segon lloc El Mundo.

Si diferenciem les dues edicions de El Periódico, trobem que a CIU, ERC i ICV, quan parlem d’aquest diari, predomina l’edició catalana, mentre que en el PSC predomina la castellana.

Per sexes

Observant els lectors de premsa per sexes, tenim com a norma general un predomini dels homes sobre les dones, amb l’excepció d’El Punt, on un 53,5% dels seus lectors són dones (el mateix succeeix amb els gratuïts i els comarcals).

Per edats

Per edats, podem destacar el cas de l’AVUI, on un percentatge altíssim de lectors (38%) tenen més de 65 anys. Per contra, els gratuïts i El Punt, amb un 39% i un 36% respectivament, tenen uns lectors molt joves, d’entre 18 i 34 anys. La resta es troba amb dades intermitges, on podem destacar que La Vanguardia té força lectors joves, El País molts lectors de mitjana edat i El Periódico segueix una tendència similar al diari del Grupo Prisa, però amb un petit avantatge de gent jove en l’edició en català per sobre la castellana. Per tant, l’AVUI, tot i les millores aparegudes l’octubre de 2005 té un seriós problema en l’edat dels seus lectors.

Altres mitjans d’informació

Com era d’esperar, la informació política dels catalans prové, en primer lloc de la TV, seguida de la premsa escrita i, finalment, la ràdio. No obstant, un 33,7% dels enquestats responen que ho fan “a través d’amics, coneguts o familiars”, fet que dóna rellevància al poder que té la paraula, el contacte, la tertúlia política dins del teu propi àmbit d’actuació vital. I, no menys important és la resposta d’un 14,9% que diuen informar-se a través d’Internet (a les especificacions de l’estudi ens informen que “els mitjans de comunicació que, tot i ser inclosos en la presentació de les dades, tenen un nombre reduït de casos (sic!) no són analitzats en profunditat”) [NOTA: En els estudis del 2007 ja s’estan tenint en compte els mitjans digitals, fins i tot els blocs, com recordava fa un temps en Josep Sort]. Malauradament no podem veure la tendència respecte el mateix estudi efectuat el 2005. En l’estudi anterior no es va preveure aquesta pregunta. L’estudi analitza, bàsicament, els tres mitjans d’informació tradicionals, però -i això és bo- comença a obrir tímidament la porta a noves formes de consum informatiu.

A través de la TV, els catalans ens informem sobre política amb un destacat avantatge a través de TV3 (46,3% dels enquestats), seguit a molta distància per Antena 3 (11%), TVE1 (10,6%) i Tele 5 (10%). Considerant que la resta d’informació televisiva en català està a anys llum, si sumem els tres canals espanyols la diferència no és tant elevada com sembla. Fa falta un canal de TV que faci el paper que fa RAC1 a la ràdio. Si l’emissora radiofònica del Grupo Godó està funcionant qualitativament i quantitativa, no podem dir el mateix de la seva germana televisiva, 8TV.

Pel què fa a la ràdio, tenint en compte que hi ha moltes més emissores que en TV, Catalunya Ràdio està al capdavant (14,6%), seguida de la SER (8,7%) i RAC1 (4,2%). Respecte el 2005, les dues primeres han disminuït unes poques dècimes, però és molt destacable l’augment de RAC1 (2005: 3%, per darrera d’Onda Cero i la Cope).

Conclusions

Mentre en ràdio anem tirant i en TV tenim un canal informatiu català fort, en premsa escrita hi ha molta feina a fer. És cert que tenim una bona pluralitat de mitjans de premsa escrita, cosa que és d’agrair, però no és menys cert que els dos principals mitjans -tot i elaborar-se al Principat- tenen una visió castellana de la informació, i el què ens cal són uns mitjans, no només escrits en català, sino també pensats en català i amb visió europea i universal de la informació.

Les distribució de dades de les dues edicions de El Periódico ens poden permetre tenir una visió optimista del futur proper, però no es pot abaixar la guàrdia i cal seguir millorant en els mitjans de comunicació, per tal de crear un Espai Català de Comunicació fort i creïble. Si ens comparem amb altres nacions sense Estat, podem estar contents, però cal seguir treballant.

Dues coses per acabar: Una eina, Internet, ens pot ajudar a ser més optimistes encara. Caldrà estudiar-ne l’evolució. I, la segona, dirigida als catalans que volen ajudar a mantenir una visió catalana del món (i, no només de l’Estat espanyol) i en català: “Llegiu La Vanguardia i El Periódico, perfecte (jo també ho faig), PERÒ NO ELS COMPREU!”.

Anuncis