És un fet evident que l’opció d’ERC per reeditar la coalició de govern amb el PSC i la paral·lela escalada espanyolista protagonitzada per Zapatero el darrer any de legislatura, a rebuf del PP i els seus adlàters, han fet entrar en crisi el principal partit independentista català i, de retruc, el pensament sobiranista. Mostres d’aquesta crisi, d’aquest ambient de fatiga, decepció i malestar de bona part del nacionalisme poden ser –a tall d’exemple- la creació i multiplicació de plataformes i corrents interns al sí de les formacions polítiques catalanistes, o la creixent implantació de l’autoanomenada esquerra independentista, les CUP, arrel de les darreres eleccions municipals, en un nombre prou important de ciutats mitjanes del país (Mataró, Vilafranca, Manresa, Vic, etc).

En aquesta escalada espanyolista, que ja no discuteixen ni els més il·lusos, un dels elements que més hi ha jugat, i que més hi seguirà intervenint en els propers anys, ens ve, inexorablement, fatídicament, m’atreviria a dir, del País Basc. Un cop certificat el fracàs del procés de pau, la tornada a la situació de confrontació absoluta entre el bloc “constitucional” (PP i PSOE) i el sobiranisme basc, encapçalat, ara ben decididament, pel lehendakari Ibarretxe, ja és inqüestionable. Un dels exemples recents del realiniament estratègic del PSOE, en clau descaradament espanyolista, l’hem viscut arran de les darreres eleccions autonòmiques a Navarra. Després d’unes setmanes d’un cert suspense, l’executiva “federal” del PSOE, de la qual forma part –cal tenir-ho ben present- José Montilla, ha optat per lliurar el govern autonòmic a la dreta més rància i reaccionària, la que ha ocupat el poder els darrers anys legislant contra els drets culturals i lingüístics d’una part importantíssima de la seva pròpia població. L’altra opció possible, la de sumar forces amb la coalició progressista de Nafarroa Bai, encapçalada principalment per Aralar, escissió pacifista de Batasuna, i que propugna el respecte al pluralisme d’identitats dels navarresos conjuntament amb la defensa del dret de lliure determinació i associació amb la resta d’Euskalherria, va ser bandejada autòritariament des de Madrid, contra el criteri dels propis companys de partit navarresos. L’altre exemple d’aquest canvi de situació ve propiciat per la consulta popular –autèntic referèndum d’auodeterminació- que el govern basc vol tirar endavant aquesta mateixa legislatura. Aquesta consulta serà una autèntica pedra de toc per les formacions catalanes, ja que els obligarà a no marejar més la perdiu i a prendre posicions clares i fermes: o bé secundar l’efectiva realització de la consulta al poble basc, o bé donar suport, per acció o omissió, a les decisons antidemocràtiques que de segu adoptaran, perquè ja les han anunciades, els governants espanyols.

Amb aquest panorama, amb aquesta aliança que ja s’ensuma entre els dos partits més importants de l’Estat, especialment si, com és de preveure, les eleccions espanyoles del 2008 acaben en una espècie d’”empat tècnic”, es fa cada cop més difícil d’entendre que els partits que, al Principat, sí defensen l’exercici legítim i democràtic del dret de lliure determinació (CIU, ERC, ICV…), no siguin capaços d’entendre’s entre ells, i, en canvi, puguin seguir constituint coalicions de govern amb formacions (PP, PSC/PSOE) que amb major o menor grau demostren, irremeiablement, un esperit subordinat respecte el govern de la Moncloa i, en general, l’Espanya autoritària.

És llastimós, que mentre a la fera de l”Espanya eterna” va quallant, cada cop més, la idea que cal una gran unió per –diguem-ho en la seva terminologia- “derrotar definitivament els nacionalismes bascos i català”, aquí encara contemporitzem amb la bèstia, ja sigui oferinent-los periòdicament –i ben patèticament- fórmules de governabilitat, estil Duran, ja sigui prenent aliment, de forma ben confortable, això sí, de la mateixa menjadora. En fi, doncs, és l’hora de triar, i de triar bé, si no volem que la crisi al sí del sobiranisme s’aguditzi fatalment pel país.