ZP-Rajoy… i el catalanisme se’n ressenteix

Les últimes enquestes apunten una devallada de la intenció de vot a les forces anomenables “nacionalistes”, entenent aquestes com les nacionalistes catalanes, és clar. CiU i ERC perdrien un parell d’escons cadascuna a les eleccions del 9-M si es complissin les enquestes. Duran i Ridao sortirien mal parats, ja que CiU passaria de 10 a 8 diputats, i ERC, de 8 a 6. Mal negoci per al nacionalisme català -ja no dic “sobiranisme”, perquè Duran lidera l’antisobiranisme a CiU- a les portes de la segona confrontació de Zapatero i Rajoy a les urnes. El bipartidisme i la cada cop major espanyolització d’aquests comicis a Catalunya (la pressió mediàtica en aquesta direcció és brutal) hi ajuden. Cada cop són unes eleccions més a l’americana en què tries el demòcrata o el republicà, i para de comptar. En aquesta lògica, que les forces d’àmbit estrictament català hi tinguin un joc mediàtic destacat és una aventura. Més enllà de la tria entre PSOE i PP, l’espai a les formacions del nacionalisme considerat “perifèric” és reduït.

A aquestes condicions estructurals dels comicis se li afegeix el desgast que ha patit els últims anys Catalunya i el catalanisme. L’erosió del culebrot estatutari ha fet molt de mal, i segurament CiU i ERC paguen una part de la factura. L’eix Catalunya-Espanya en una confrontació a Corts espanyoles és difícil de prioritzar. Caldrà veure quins missatges fan servir una CiU que vol i dol -la col·laboració amb La Moncloa no pot ser a qualsevol preu, estant ara a l’oposició a Catalunya- i una ERC que se sent decebuda de Zapatero, però que no pot jugar ni a l’equidistància ni posar en perill les rèpliques madrilenyes al tripartit català. Si governes a Catalunya, perquè hi governes. I si estàs a l’oposició, perquè hi estàs. Sempre resulta difícil el compromís amb la governabilitat espanyola, i especialment quan el meló de l’Estatut i tota la traca negociadora dels traspassos i el finançament estan damunt de la taula.

Així les coses, qui ho té millor en aquest escenari a Catalunya és el PSC. Ostenta més poder que mai a Catalunya i l’única complicació a nivell estatal és la relació d’amor-odi que manté des de fa mesos amb els companys del PSOE. Ara ve en Felipe i ens enamora, ara miro en Bono i m’irrito. Aquí tens la vicepresidenta De la Vega que ens agrada, però no vull ni veure aquella ministra “de cuyo nombre no quiero acordarme”. En qualsevol cas, però, amb retrets o somriures, més val Zapatero conegut que barons del PSOE per conèixer o, ja no et dic, Rajoy o Pizarro.

Jordi Pujol: com el català emprenyat es fa el “milhomes”

 

 

“No es farà ni s’ha de fer”, però el President Jordi Pujol ha plantejat avui com a possible resposta civil a la “vergonya” dels serveis i les inversions de l’Estat a Catalunya el “tancament de caixes o vaga fiscal”. Bona aquesta. En una tertúlia dominada pel “català emprenyat” que escriu i descriu Enric Juliana, el President Pujol ha deixat anar una afirmació molt contundent. Recuperem l’esperit del Doctor Robert. Tornem al tancament de caixes.