És inevitable caure en els tòpics més infumables. Cal iniciar l’any amb bons propòsits i projeccions de futur; dues coses tant inevitables com les valoracions que se’n faran al desembre, amb fàcils resums de com ha anat tot i poques explicacions del que ha passat. Són llocs comuns a on el calendari ens du cada 12 mesos, i poc podem fer per resistir-nos-hi. Som-hi, doncs, amb les projeccions de futur (que espero no haver-me de menjar amb patates d’aquí a 366 dies).

Diu Montilla que 2008 serà “l’any del nou finançament”. Malament rai, si no fos així, donat que ja 2007 havia de ser-ho, i abans de “l’era Maragall” els socialistes defensaven a capa i espasa que el finançament de Catalunya era correcte i que el problema eren les polítiques nacionalistes que s’emprenien des de la Generalitat. Benvinguts al club dels insatisfets! Personalment crec que per al PSC, 2008 serà “l’any _____ Chacón” (amb o sense accent?). L’espai en blanc l’omplirem després de les eleccions del març, però bàsicament hi ha dues opcions: “de l’inici de l’era” o “de la clatellada de” . Uns bons resultats la durien sens dubte a la cursa per la presidència de la Generalitat, mentre que un fracàs l’afegiria a la col·lecció del “museu dels horrors” que conformen socialistes de curt recorregut en la primera fila dels cartells, actualment instal·lats en suculents càrrecs pagats a compte dels impostos (Josep Borrell, Joaquín Almunia, Trinidad Jiménez, Joaquim Nadal, …).

Per a Carod, 2008 és l’any que fa 4 abans del referèndum. Amb totes les mirades programàtiques posades en una altra data, tant convencional com qualsevol altra, com és el tricentenari de l’Onze de Setembre de 1714, ve una època en què a Esquerra caldrà molta calma i un timoner ferm per guiar el partit en el dia a dia de la política real, aquella en que cal demostrar que les mans estan netes i la gestió és eficient, sense xocar amb l’esperit guerrer de les bases. Són molts, els sous que viuen avui dia de les nòmines de la Generalitat, encara més des de la sortida de Portabella de l’ajuntament de Barcelona. I moltes boques per alimentar fan difícil prendre decisions arriscades; potser per això va tant bé tenir un horitzó abastable però a més d’una legislatura de distància. Si des de dalt no gestionen bé la discrepància de motivacions, a mida que s’acosti la “data màgica” començaran a esclatar les tensions i és quan caldrà decidir… “partida o doblegada”?

Carod almenys té una data, Mas no té ni això. El 2008 és un any més per a “la Casa Gran del Catalanisme” que, mesos després del seu naixement, no acaba de ser coneguda. Pregunteu a un militant de Convergència en què consisteix exactament “la Casa Gran”, que probablement us doni una versió gens nítida de la qüestió. I si voleu un embolic, només us cal fer-li la pregunta a un segon militant , i segurament descobrireu astorats que Mas ha fet seva la dita “tants caps, tants barrets” i ha obsequiat a cada militant del seu partit, en ple esclat de la bombolla immobiliària, amb una caseta a una Ítaca que ben pocs saben on cau exactament, però es mou entre l’autonomia basca i la independència (a dues terceres parts de camí entre ambdues, potser?). De moment, toca enterrar tres mesets el projecte, perquè ara mateix la primera plana és per a un senyor que es diu Duran, i més val que a ell no li’n preguntin què en pensa, del futur del catalanisme.

Sirera és segurament qui s’enfronta a un 2008 més apassionant, salvant el cas de Chacón. El seu partit ha de demostrar que contra Piqué no es vivia millor, recuperar el vot “fatxilla” de tota la vida (amb l’inestimable ajut de Xavier Garcia-Balboa Albiol i els incombustiblement fidels Luna i Alberto), i tornar a ser aquell reducte espanyolista enmig de l’oasi que tant bé va saber encapçalar, i mantenir de la mida d’un reducte, Vidal-Quadras. I jo, sincerament, li desitjo que triomfi en aquest bon propòsit.

Quan fem aquesta mena de relacions de partits, cal saber aturar-se en algun punt, que normalment marca la presència o no al Parlament de Catalunya (o d’altres). Parlem dels partits polítics que estan representats al Parlament com si fossin tot el que hi ha sota la capa del sol, i jo en aquest article em proposo trencar amb aquest tòpic. No dedicaré un paràgraf a dos “partits parlamentaris”. Un d’ells, ICV, encara no està prou ficat en campanya com per fer veure que és diferent del PSC (ja sabem que periòdicament, davant la proximitat d’unes urnes, Dr.Jekyll “govern d’esquerres” dóna pas a Mr.Hyde “l’esquerra de debò” i comença a fer veure que es baralla amb els socialistes, però per a això encara falten unes setmanes). Ciutadans ja ha esgotat el seu limitat recorregut amb la presència de Caja al Parlament defensant el bilingüisme a l’escola i el fet consumat de la conversió de TV3 en una traducció al català de Telecinco , i donat que no sembla previsible que emprenguin una croada per bilingüitzar la resta de l’estat espanyol, es limitaran a anar cobrant dietes fins que els electors els facin tornar a les seves grises finestretes.

I d’entre els que no hi són al Parlament, dues mencions: les CUP poc hi tenen a fer durant aquest 2008, doncs les eleccions espanyoles no són les seves, i al que s’haurien de dedicar és a establir unes bases sòlides als municipis on són presents (evitant caure en l’ establishment que ens ha fet perdre un gran activista com Carod-Rovira) i assegurar-se una implantació territorial uniforme per tot el país i així aspirar a objectius molt més elevats en properes escomeses electorals. I acabo amb el gran protagonista de l’any que ens deixa i que espero que ho segueixi essent en endavant: el vot en blanc. En parlarem, i molt, en el futur perquè ha aconseguit prou ressò com perquè se’n parli. Cal convertir-lo en un protagonista privilegiat del desencant ciutadà envers la política. I cal dotar-lo d’armes que el facin créixer, si cal. Jo en tinc dues al cap: lluitar perquè el vot en blanc computi en el repartiment d’escons, i permeti deixar buits els que hi siguin assignats; i que el catalanisme n’aprengui a fer un bon ús per guanyar espai social en sectors actualment poc receptius a les nostres idees. Només apunto aquesta última idea, que m’agradaria desenvolupar en el futur.

Bon any 2008 a tothom.