Hem de canviar el xip. No (només) hem de donar resposta a la pregunta “Per què vols la independència?”, si no que cal fer la següent pregunta i esperar-ne la resposta: “Per què no acceptes l’opinió de la gent expressada a través d’un referèndum o una consulta popular?”. La mentalitat democràtica és un suport a l’ideal independentista.

A la dicotomia independència si-independència no, les respostes poden ser múltiples, però si comencem per democràcia si-democràcia no, el cercle es va tancant, i poca cosa s’hi pot dir. Per tant, comencem demanant democràcia. Amb aquesta premissa, ja tenim molt guanyat.

Ara bé, què passa quan la democràcia no està prevista a les lleis? Una de dos, o fas servir la imaginació o tires pel dret. Com que la segona opció és poc seguida per un gruix important dels catalans, potser cal començar per la primera.

I, amb les lleis espanyoles a la mà i un munt d’imaginació, el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) i el departament de la Vicepresidència, entre altres, s’han afanyat a dir que la democràcia és possible a través dels articles 122 i 29 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. De moment, la paraula d’Alfons López Tena és la més fonamentada, tal i com s’ha pogut escoltar i llegir darrerament (molt recomanable l’entrevista a El Temps de 2 d’octubre de 2007).

Dins del Títol IV de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC), l’article 122 regula les “consultes populars” amb els següents termes:

“Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució.”.

Aquesta darrera frase va ser afegida com a contrapartida per l’acord Mas-ZP. No és moment de tirar pedres a ningú, però tampoc és bo oblidar els fets. I, aquest article de la Constitució espanyola determina que “1. L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: (…) 32. Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Per tant, referèndum d’autodeterminació = (no) autorització = Cal seguir buscant alternatives.

Per la seva banda, al Títol I, de “Drets, deures i principis rectors”, l’article 29.6 regula el “dret de participació” de la següent manera:

“6. Els ciutadans de Catalunya tenen dret a promoure la convocatòria de consultes populars per la Generalitat i els ajuntaments, en matèria de les competències respectives, en la forma i amb les condicions que les lleis estableixen.”

No seré jo qui faci un estudi jurídic exhaustiu del tema -on caldrà tenir en compte la jurisprudència, la doctrina i, sobretot, el dret comparat i la normativa internacional-, si no que altres com poden ser el CES ja s’han compromès a dotar de cos jurídic la futura llei de consultes populars i presentar-la als grups parlamentaris i, suposo, coordinar esforços amb el departament de Governació que serà l’encarregat de tirar-la endavant (per acord del Tripartit al debat de Política General celebrat el 28 de setembre passat, on es va instar al Govern català a aprovar una llei de consultes populars aquesta legislatura). Espero que serveixin de molt els dos milions d’euros de pressupost amb què parteix el CES (pdf).

Com bé diu López Tena, el CES “no promourà la transferència de competències sobre referèndums per la via de l’article 150.2 de la Constitució espanyola, perquè el Congrés mai ho aprovaria”. Sobretot, el què cal és coordinar esforços i anar tots a una, aquí no guanya ni el més original ni el que la diu més grossa. Per què ho dic això? Doncs, perque una altra Plataforma Sobiranista, en aquest cas Sobirania i Progrés, deixa la porta oberta a treballar a través de l’article 150.2 de la Constitució, i fóra bo que per una vegada a la vida anem tots a una, i no la caguem obrint massa camps d’actuació. Ja és hora que es comencin a coordinar totes les Plataformes sobiranistes, de tots els colors, sota un paraigua que estableixi un mínim comú denominador. En tot cas, que es distribueixin les tasques, però que no es contradiguin ni obrin camins innecessaris.

No em puc estar de recomanar la lectura de l’editorial del Centre d’Estudis Jordi Pujol (CEJP) del passat 16 d’octubre on, sota el títol “Democràcia participativa”, es feia un excel·lent repàs a nivell internacional del dret de decidir com a eina democratitzadora i de motivació en la participació política a través de la veu del poble.

Un altre article molt interessant, aparegut recentment, és “El referèndum”, on el catedràtic de dret administratiu Joan M. Trayter fa un repàs exhaustiu de la normativa aplicable als diferents tipus de referèndums previstos a l’Estat espanyol. A la normativa abans transcrita, només cal afegir-hi la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, de referèndums. [En el seu moment, ja vaig escriure sobre la normativa aplicable als referèndums, la història d’aquestes consultes, els resultats, el vot nul, les autoritzacions per a convocar-los i més sobre el vot nul].

Estudis de política internacional comparada.

S’està estudiant, sobretot, els casos d’Escòcia, el Quebec, Montenegro i Kosovo. Els dos primers casos poden servir molt per la forma d’aplicar la normativa vigent en forma de pregunta indirecta, a l’estil: “Autoritza al govern català a començar la negociació amb l’espanyol per pactar la independència de Catalunya?”. Mentre que el cas de Montenegro s’utilitza en termes de requisits per a la validesa dels resultats. En aquest cas la Unió Europea va acceptar un mínim de participació del 50% del cens i un 55% de “sí” per a considerar-lo vencedor.

Conclusions.

Per acabar, no puc expressar-ho millor que utilitzant literalment algunes afirmacions de l’entrevista a López Tena apareguda a El Temps de 2 d’octubre passat:

—Però és possible realment fer un referèndum d’autodeterminació?

És possible amb la normativa interna espanyola. Primer, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (…), a l’article 122 atribueix a la Generalitat de Catalunya, per primera vegada, la competència exclusiva en la convocatòria de consultes populars, i a l’article 29 recull la iniciativa popular en diversos àmbits, entre els quals les consultes populars. És cert que hi ha dues limitacions. Per una banda, ha de ser una consulta en l’àmbit de les competències de la Generalitat o dels Ajuntaments. I, per una altra banda, l’autorització per a convocar un referèndum concret, segons l’article 149.1.32 de la Constitució, correspon al president del govern espanyol. (…).

—La llei permetria convocar un referèndum d’autodeterminació?

La llei significaria, primer, un pas important en l’aprofundiment democràtic i de la participació ciutadana. I comportaria que la Generalitat de Catalunya podria convocar referèndums. L’única competència que té l’estat en aquesta matèria és l’autorització d’aquests referèndums. Però ara no parlem de convocar aquest referèndum, sinó d’establir les vies que permetrien convocar referèndums a Catalunya: o bé per iniciativa de la Generalitat, o bé per iniciativa popular.

(…)

—I ha de ser un referèndum sobre un tema competència de la Generalitat?

Sí.

—Però la sobirania no és una competència de l’estat?

Segons com es miri. Aquí vull fer un incís. La manera d’aconseguir la independència de Catalunya és la mateixa per la qual Fernández Miranda va desmuntar la dictadura de Franco, que és anant de ‘La Ley a la Ley”. Ara, un cop reconeguda la competència de la Generalitat, cal fer la llei que permeti convocar referèndums. Això, en si mateix, ja és positiu.

Quant al referèndum d’autodeterminació, no és competència de la Generalitat declarar la independència de Catalunya, però sí que és competència de la Generalitat promoure reformes legislatives o constitucionals. Per tant, és plenament constitucional un referèndum en el qual la Generalitat convoqui i demani si, per exemple, “autoritzeu el govern de la Generalitat a promoure les reformes legals necessàries per reconèixer el dret de Catalunya a l’autodeterminació i per establir un estat independent dins la Comunitat Europea?” La pregunta és plenament constitucional, perquè la Generalitat sí que té competències per a promoure reformes legals i constitucionals.

—Per tant, no es votaria la independència, sinó la capacitat de negociar-la.

Exactament. I és allò mateix que es va preguntar al Quebec: no per la independència, sinó per autoritzar el govern a negociar amb el govern del Canadà. I és això mateix que es proposa també a Escòcia: demanar per autoritzar a negociar les condicions de la separació i de la constitució d’un estat independent.. (…)

—Després de fer la llei, si continua essent necessària l’autorització del president espanyol, no som al mateix lloc?

No. Posem-nos en la situació que hi ha un clima majoritari a favor d’això; que dos o tres milions de signatures demanen la convocatòria d’aquest referèndum, en la línia constitucional que deia. Imaginem que un nombre important d’ajuntaments de Catalunya aproven resolucions a favor de la convocatòria; i finalment ho aprova el Parlament de Catalunya. En vista d’això, en quina situació es trobaria el president del govern espanyol que hi hagués en aquell moment? (…).

—Seguint en aquesta línia de política-ficció …

Ep, que no és política-ficció, de cap manera.

—Em referia al darrer pas…

Tampoc no ho és. La independència només depèn de la nostra voluntat.