Assistim a un espectacle deplorable arran de la sentència dels atemptats d’Al-Qaida a Madrid. La plana major del PSOE s’ha apressat a emprar la terminologia penal (”autor intel·lectual”, “autors materials”, “cooperadors”) per atacar el PP, en una mostra de menyspreu absolut a les víctimes. El PP, per la seva banda, no ha dubtat a aprofitar qualsevol escletxa deixada pel jutge Gómez Bermúdez i reivindicar així les manipulacions de la jornada de reflexió de 2004.

D’altra banda, un patètic debat sobre la situació dels Rodalies al Congrés dels Diputats ha mostrat a tot l’estat, en directe per televisió, com als polítics d’allà els preocupa ben poc el que ens passi als ciutadans d’aquí. A ells, el que els preocupa són la guerra d’Iraq, el Prestige i ETA.

Un escenari com aquest seria una benedicció per al sobiranisme. La crítica a la política espanyola (madrilenya) és ben fàcil, i molt més fàcil encara derivar l’argument cap a la necessitat de ser governats des de Catalunya, per polítics catalans, sensibles al tarannà i els problemes del país. Però no és aquest, l’escenari.

Ningú mira cap a la Generalitat buscant consol perquè el panorama no és millor: un govern que sembla tenir com a únic objectiu crear gags per al Polònia, sense horitzó ni ambició nacional. Una oposició engrescada en un projecte engendrat des d’un despatx que, fins al dia d’avui, ni la militància entèn de què els servirà. I un parell de partits-comparsa que han convertit el “no” en llur únic argument: no a la normalització lingüística, no a la “imposició” del català, no a les seleccions catalanes, no a tot el que sigui català.

¿Quins arguments tenim per anar als nostres coneguts menys polititzats i assegurar-los que estariem millor sense els polítics de Madrid? ¿Una limitació a 80 km/h que no supera cap estudi seriós? ¿La “necessitat de marcar perfil propi” per seguir al govern sense que sembli que es segueix al govern? ¿O la refundació d’una cosa que, a ells, mai els ha preocupat gaire i més aviat sempre han considerat una pèrdua de temps que ens feia perdre forces en benefici de Madrid?

Què podem esperar dels ciutadans, doncs? Simplement, deserció de la política. Preocupació per la hipoteca que avui mossegarà un bon tros del compte corrent, malestar per haver de llevar-se d’hora tot i que fa 10 dies a aquella hora ja durien una hora desperts, mala baba per l’estat de forma de Ronaldinho o per aquells que critiquen l’estat de forma de Ronaldinho, i una immensa decepció perquè la vorera de casa no l’ha escombrada ningú, aquell matí.

Aquesta societat no pot estar per la sobirania, perquè no troba referents que l’engresquin a pensar que un futur més català serà millor. Necessitem persones que justifiquin la nostra lluita per seguir existint, polítics capaços i competents, que coneguin més la societat i menys les trames internes del partit i els passadissos del Parlament. Ens cal un govern fort i cohesionat, que aporti tranquilitat i seny per contrastar amb la ràbia que generen ‘els de Madrid’, amb les seves baralles al Mundo i a la COPE, els seus crits al Congreso i la caspa de “la roja”. Una oposició brillant, que doni esperança per als que no valoren positivament l’obra de govern, però que ataqui amb sentit de país. I sobretot, necessitem que aquells que menys creuen en el projecte nacional, es plantegin que amb projecte nacional, com a mínim, viurien millor.

Sense una classe política seriosa i decidida a facilitar la vida dels ciutadans, el sobiranisme mai aconseguirà una majoria social prou forta per plantejar-se donar un cop de puny sobre la taula i reptar el poder estatal a un pols. Ja n’hi ha prou de sentir ‘total, perquè ens acabin governant aquests, ja ens quedem com estem’.