La llei del pèndol, en física, descriu un moviment oscil·lant que va perdent força amb el temps fins estabilitzar-se al centre. La política, però, no és física, i en aquest món paral·lel de polítiquejos i ideologies el pèndol adquireix més força amb cada nova oscil·lació, assolint extrems mai imaginats un temps abans, fins tensar tant la corda que acaba per trencar-la.

El pèndol espanyol, reticent durant les darreres dècades a un debat explícitament identitari i monopolitzat pels “discursos del que realment li interessa a la gent”, ha assolit una nova oscil·lació realment interessant. Hem passat del “no quiero discutir de chapas” aznarià a una defensa aferrissada de la immortal i indissoluble bandera rojigualda, amb foc d’encenalls, apel·lacions a la unitat nacional i crides al greuge entre els ciutadans.

I la qüestió és… ¿no podríem, més enllà de la defensa de la nostra nació, aplegar també suports reticents a aquest evident nacionalisme? ¿No seria el moment de marcar una personalitat catalana, diferent de l’espanyola, capaç d’aplegar tant aquells que creiem en una nació de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer (amb els subconjunts que calgui) com aquells que no en volen saber res d’aquests deliris de Reconquista i se senten diferents de tanta parafernàlia?

El sobiranisme es comença a construir des de la consciència d’unitat, i aquesta troba un suport sòlid en la constatació d’un element aliè del que no se’n forma part ni se’n vol formar. El nou catalanisme – que més enllà d’estratègies electoralistes és evident que cal formular – podria guanyar suport social per aquesta via.

Cal sumar, no descartar; i en aquests moments sembla que des de Madrid tenen moltes ganes de marcar “els que estan amb mi” per separar-los dels que “estan contra mi”. Aprofitem-ho, doncs, i sumem nosaltres.