Els catalans, els balears i els valencians tenim la oportunitat de ser unes de les poques nacions sense estat que queden a Europa que poden recuperar la seva independència sense haver perdut pel camí el seu patrimoni lingüístic i cultural. Malauradament, Escòcia o el País Basc no poden dir el mateix. La travessia pel desert que han suposat tots aquests anys de submissió política, els ha costat la seva llengua. I tots sabem que recuperar la parla d’un poble és tasca molt dificil. Tan és així, que els escocesos ja ni tan sols s’ho plantegen de manera seriosa, al contrari dels bascos que encara hi posen tota l’energia. En aquest sentit, com deia, els catalans som afortunats. Al menys els catalans de la Catalunya Sud. Els de la Catalunya Nord no han tingut tanta sort. Però encara hi són a temps, perquè compten amb el suport de la resta del país.
A ningú se li escapa que és molt més senzill aconseguir la independència d’una nació que no pas ressuscitar una llengua, especialment quan aquesta es troba en una fase agònica. Per la senzilla raó que per crear un estat es necessita un dia, bàsicament el del referèndum. Mentre que per recuperar una llengua calen molts anys. A més, així com els estats petits estan de moda (vegeu el meu anterior article), en canvi, les llengües i les cultures petites no. I això fa pena de dir-ho, però és així. I preveig que estats petits com Holanda o Suècia, en un futur immediat, tindran més problemes per mantenir viva i activa la seva llengua, a causa de la invasió suntil de l’anglès, que no pas els catalans, que estem protegits per una resistent vacuna que ens ha garantit la nostra supervivència cultural fins i tot en temps de dictadures.
Tanmateix, m’agradaria deixar ben clar que els catalans tendim a equivocar-nos quan barregem el tema de la llengua amb el de la nostra emancipació nacional. Euskadi i Escòcia han perdut la seva llengua i, en canvi, van directes cap a la seva sobirania. Els catalans n’hauriem d’aprendre d’això i deixar de considerar només “catalans” els que parlen català. Tots som catalans i molts castellanoparlants estan a favor de la independència de Catalunya. Per tant, no seguim cometent l’error de lligar llengua i independència. Son dues coses ben diferents que si les mesclem poden crear una confusió injusta i innecessària.


9 comentaris
Sindicació de comentaris per a aquest article
octubre 13, 2007 a 2:18 am
SAL
podries matissar que vols dir amb catalans?.
Els del Principat de Catalunya son tant catalans com els de la Catalunya nord, el país valencià, les Illes, la Franja però no més!
octubre 13, 2007 a 2:44 am
Daniel Solano
Jo no crec, amic Sal, que els ciutadans de les illes o del País Valencià siguin catalans. Ni València ni les Balears van ser mai Catalunya. Des del primer moment van tenir l’estatus de regnes independents, tal i com s’establia en un estat confederat com era la corona catalano-aragonesa. Per tant, per a mi, Catalunya (nord i sud) és Catalunya i el País Valencià i les Balears, no.
Una altra cosa és que considerem que hi ha una comunitat lingüística i cultural que podriem anomenar Països Catalans (incloent-hi la franja). Però jo no faria extensió d’aquest terme a la comunitat política que podrien formar algun dia Catalunya, el País Valencià i les Balears. Ja ho he explicat en algun altre article.
http://desfilo.wordpress.com/2007/07/27/catalans-de-segona-espanyols-de-tercera/
octubre 13, 2007 a 1:12 pm
jaumeduran
Força d’acord en tot. Ja que cites l’exemple d’Holanda, només vull fer notar que a Àmsterdam el predomini de l’anglès és evident, i que als ciutadans d’aquesta capital no els resulta traumàtic passar-se a l’anglès quan algú els parla en aquesta llengua. Tenen cla que com a llengua petita que són han d’aferrar-se fort a una llengua gran veïna. Aquí la situació equivalent -passar-se al castallà- és vista com un drama, quan no com una traïció, per més d’un.
Salutacions
octubre 13, 2007 a 4:54 pm
Daniel Solano
Tens raó. I precíssament aquesta singular resistència lingüística que tu esmentes que tenim els catalans i que hem anat anat desenvolupant al llarg dels segles, serà allò que farà que, potser, el català pervisqui més que d’altres llengües petites amb un estat al darrera.
octubre 14, 2007 a 11:07 am
jaumeduran
Això ja no ho tinc tant clar. A vegades he comprovat com hi ha gent que, per militància lingüística o per obcecació es nega a parlar castellà als nouvinguts. Com resultat, molta capa de població immigrant (i fins i tot autòctona) percep el català com a quelcom antipàtic, com a barrera, com a una dificultat afegida a la seva vida normal i que no acaben d’entendre. Com a reacció, mai no el parlaran. Aquí la llengua acaba separant la gent. A Holanda no. Allà sempre m’he mogut en anglès, no parlo ni un borrall d’holandès, i ningú m’ha pressionat, no m’han fet sentir malament per no parlar la llengua del país. Això és un valor positiu que em genera el desig d’aprendre holandès (bé, ara ja no perquè ja no hi sóc).
En fi, les comparacions mai són del tot aclaridores, i la qüestió és difícil, però per resumir, crec que la radicalitat ligüística d’alguns catalans no aporta res de positiu. I per cert, un projecte independentista prenyat d’hispanofòbia ni ens interessa a alguns ni portarà a res més que al fracàs. Des del meu punt de vista, és clar.
Salutacions.
octubre 14, 2007 a 6:01 pm
Daniel Solano
Jo crec, Jaume, que l’ideal és que cadascú parli la llengua ke vulgui. Però el més important és no barrejar la qüestió lingüística amb la política, perque són diferents.
Igualment, tens raó que de vegades els catalans som massa puritans amb la llengua. Però, sovint, els castellano parlants no la volen parlar per prejudicis previs. I això és molt lamentable, també. Han d’entendre que els catalanoparlants parlem les dues, i ells també ho han de fer. Si no, una part pren el pèl a l’altra i l’obliga a canviar sempre.
octubre 14, 2007 a 8:25 pm
jaumeduran
Totalment d’acord amb la llibertat lingüística individual. És l´únic camí de pau i harmonia en aquest país. Igualment, és important no barrejar llengua i política, ètnia i política, cognoms i política.
I sí, posats a fer esforços biíngüícs, que estiguem en condicions de fer-los tants ciutadans com sigui possible. També he de dir que el tòpic del castellano-parlant que no baixa del castellà cada cop té menys consistència. Segur que tots coneixem castellano-parlants habituals que quan cal parlen en català sense problema.
Doncs res més, encantat per la conversa i endavant amb el diàleg constructiu.
Salutacions a tots els lectors d’aquest bloc.
octubre 15, 2007 a 1:15 am
Daniel Solano
Moltes gràcies pels teus comentaris, Jaume.
octubre 23, 2007 a 12:22 pm
L’Olla de Grills rtorna amb força « Desfilosofant
[...] Llengua i independència. [...]